Aquest divendres es commemoren 46 anys de l’aprovació en referèndum de la Constitució espanyola, votada per només una quarta part dels electors actuals, tots en edat de jubilar-se, per cert, perquè la resta del cens o no havia nascut o no havia arribat encara als 18 anys. En termes de legitimitat democràtica, això no seria un inconvenient si el text hagués experimentat alguns canvis per adaptar la voluntat constituent a la realitat, però resulta que només s’ha reformat puntualment tres vegades: dues per imperatiu de la UE i només una, aquest mateix any, per substituir el terme disminuïts pel de discapacitats. Així no és estrany que Espanya sigui el país europeu que menys vegades ha reformat la seva carta magna, que tingui una Constitució permagel. Aquesta impotentia reformandi és una constant del constitucionalisme espanyol, tanmateix: sempre ha preferit canviar la Constitució abans que reformar-la, normalment a còpia de pronunciamientos o cops d’estat.
Certament, des de la Constitució francesa del 1791, de l’Assemblea Nacional revolucionària, passant per la resta de Constitucions liberals posteriors, els estats liberaldemocràtics defensen el caràcter suprem i el valor normatiu de les Constitucions a través de clàusules que exigeixen majories qualificades i procediments més o menys rígids de revisió. En alguns casos, com l’espanyol, algunes d’aquestes són genuïnes clàusules d’intangibilitat, en el sentit que, a la pràctica, no es poden reformar aspectes nuclears com el subjecte de la sobirania o la monarquia si es demanen majories de dos terços del Parlament per aprovar-la i ratificar-la, un referèndum positiu... Habitualment al món les Constitucions tenen desenes de modificacions, especialment si són duradores (Alemanya n’ha introduït seixanta). Negar la possibilitat de reformar la Constitució a Espanya vol dir que la generació dels Suárez, Fraga o Carrillo han establert les pautes comunitàries a pany i forrellat, per sempre. És el que es coneix com l’imperialisme temporal. Contra això, ja va dir Rousseau que no existeix cap societat a la qual no es pugui reconèixer el dret a canviar les condicions de la seva existència. I Jefferson, en una encara més coneguda sentència, que és antidemocràtic negar a les generacions futures la capacitat de decidir la seva pròpia manera de viure. Ho deia també el preàmbul de la mateixa Constitució francesa del 1793!
No es tracta d’una qüestió banal, ni que hagi de deixar d’interessar als molts desafectes amb la Constitució espanyola. Hi veig alguns perills per als qui se'n desentenen. El primer, com va observar Jellinek, autor d’una influent i celebrada teoria de l’estat a la segona meitat del segle XIX, és que sovint la realitat modifica la Constitució al marge dels procediments establerts, produint-se una mutació constitucional: interpretacions de la Constitució que serveixen per crear nous conceptes o donar un nou sentit a les seves prescripcions, com fa el Tribunal Suprem amb l’amnistia, per exemple. El segon, la temptació d’alguns d’interpretar el text constitucional igual que en el temps que es va aprovar (originalisme). Als EUA, la majoria trumpista del Tribunal Suprem ha abraçat aquest dogma i ha derogat el dret a l'avortament a escala federal conquerit el 1973 (sentència Roe contra Wade), amb el ridícul argument que la Constitució del 1787 no en parlava. També es va carregar el pla de Biden de condonar el deute dels préstecs de milions d'universitaris amb pocs recursos perquè trencava la igualtat davant la llei i la catorzena esmena. Es tracta d'un criteri hermenèutic gens innocu, contrari al més elemental criteri evolutiu, un invent, per cert, del seu veí el Tribunal Suprem del Canadà el 1929, basat en el principi que la Constitució evoluciona com un arbre viu, per acomodar-se orgànicament a la realitat de la vida moderna sense necessitat de ser reformada.
Entre nosaltres tot això pot sonar molt extrem, però el 2012 es van sentir veus contràries a legislar sobre el matrimoni homosexual perquè la Constitució parla de dones i homes, o més recentment s’ha arribat a qüestionar l’amnistia, a pesar del parer majoritari del Parlament, l'únic poder constituït que gaudeix de legitimitat democràtica directa. Tornant al Canadà, cal recordar que el mateix Tribunal Suprem va dir que la Constitució no podia ser una “camisa de força” (opinió consultiva de l'agost del 1998, par. 150) a l’hora de resoldre el conflicte territorial amb el Quebec. Això és d’interès per a Catalunya perquè, seguint la lògica quebequesa, una consulta sobre el futur polític de Catalunya podria ser l’acte preparatori d’una reforma constitucional. Hom no hauria de recórrer a propostes com les de l’exlehendakari Urkullu consistents a aprovar una convenció constitucional que abordi les potencialitats de la carta magna sense tocar-la. És difícil, ja ho sé. El constitucionalisme no és el principi alfa que tot ho regula, sinó un principi que s'ubica juntament amb altres principis i valors com la llibertat, la justícia o el pluralisme polític. I quan aquests principis col·lideixen, cal establir solucions pragmàtiques.
