La Constitució mutant

Una de les novetats d’aquesta precampanya és que el PSOE finalment sembla haver comprat el marc de debat que imposa la dreta respecte a Catalunya, i fa referència cada dia a un nou 155. Probablement, Pedro Sánchez i els seus assessors ho fan moguts per consideracions estrictament electorals i de curt termini. Deuen pensar que és la manera de xuclar vots a Ciutadans i treure’s de sobre l’estigma que arrosseguen des que es van servir dels vots independentistes per arribar a la Moncloa. És habitual que els polítics facin càlculs a curt termini. I segurament és racional, perquè saben perfectament que els cicles de notícies i la nostra memòria són curts. I que el que importa és el que passa avui, i la setmana vinent a tot estirar. Però de vegades aquestes decisions merament tàctiques poden tenir conseqüències profundes, estructurals. Diria que aquest flirteig constant amb el 155 pot ser una d’aquestes ocasions. Perquè si es consolida el recurs constant a la hipòtesi del 155, i encara més si es materialitza, ens trobaríem de facto davant d’una nova Constitució espanyola.

Com expliquen els juristes, les Constitucions es poden reformar o poden mutar. En el cas de la Constitució espanyola, ja hem après que reformar-la és difícil, tret que calgui garantir el pagament del deute per sobre de les necessitats socials. Però la mutació és possible i diria que estem assistint en directe a una mutació que canviarà moltes coses.

Però què és una mutació constitucional? És un concepte que va definir el jurista alemany Georg Jellinek, que fa referència als canvis constitucionals que es fan sense modificar-ne el text, sense tocar-ne ni una coma. Això pot passar per la via dels fets, amb pràctiques que s’allunyen del que fins aleshores s’entenia que eren les previsions constitucionals, o per la via de les interpretacions que els òrgans jurisdiccionals fan de les Constitucions.

Entre els juristes hi ha sovint debats sobre què es pot considerar una mutació constitucional i què no, i quines són les fonts de les mutacions constitucionals. Però més enllà del debat doctrinal, que té un interès més acadèmic, la idea de mutació constitucional ens és útil per entendre una mica què pot passar a Espanya si aquesta ombra del 155 s’instal·la definitivament entre nosaltres.

Perquè això canviaria profundament les regles del joc, i el que s’entenia fins ara per principi d’autonomia i el seu blindatge constitucional. Sobre el paper, l’autonomia era un element constitutiu de la democràcia espanyola i, per tant, no era una cosa que el poder central pogués esborrar a plaer.

I, en principi, encara no ho és. Aquest nou 155 no ha passat, de moment, de ser un recurs retòric de campanya dels irresponsables. Però els antecedents no ens fan ser gaire optimistes. L’aplicació del 155 del 2017 va ser rebuda amb comprensió i simpatia fins i tot per juristes que pocs dies abans ens deien que no era possible utilitzar el 155 per dissoldre el Parlament o cessar el Govern, per exemple. De fet, es va imposar una interpretació extensiva i molt àmplia del que el 155 habilita per fer. I va ser validada sense problemes pel Tribunal Constitucional. Sense sorpreses a la cort.

El TC feia servir un argument recargolat típic de la doctrina jurídica dominant a Espanya, tan avesada a estirar interpretacions de la llei a conveniència. El TC argumentava que, tot i que l’article 155 de la Constitució diu que “el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes” per obligar-les a complir la legalitat i defensar l’interès general, això de “donar instruccions” és “una possibilitat, no un límit”. Com un exemple, vaja. I per tant en realitat el govern central pot fer moltes altres coses, com cessar el Govern, o dissoldre el Parlament. Encara que en el debat constituent es rebutgés una esmena que ho explicitava. Tant li fa.

Cal dir, tanmateix, que el TC es mostrava més restrictiu respecte a sota quins supòsits es pot aplicar el 155. Rebutja que es pugui aplicar a conveniència política. En principi, esclar. Perquè ja sabem que, si molt convé, si hi ha un pacte d’estat entre el PP i el PSOE, al tribunal ja trobaran raons per validar el nou 155. Són creatius.

Aquest flirteig frívol dels uns i els altres amb el 155 és important perquè toca de ple un dels nuclis del problema territorial espanyol: la fragilitat de les garanties institucionals de l’autogovern. Fins ara hem vist com l’Estat envaïa o limitava l’autogovern mitjançant intervencions financeres, lleis de bases expansives, recursos sistemàtics al TC que comporten suspensions cautelars automàtiques de les lleis que no els agraden o estratègies tan deslleials com fixar impostos a tipus 0 per evitar que la Generalitat pugui augmentar la seva capacitat fiscal.

L’espectre de la recentralització, que va aparèixer amb la majoria absoluta d’Aznar i que es va fer fort amb la crisi econòmica, ha sigut un dels motors del creixement de l’independentisme. No és sorprenent: hi ha estudis comparats que mostren que el suport a la secessió creix especialment en aquells territoris que havien tingut nivells elevats d’autogovern i després els han perdut. Ara aquesta competició entre el PSOE i la dreta pot liquidar totalment les poques garanties que li queden a l’autonomia. Si no és que acaba amb l’autonomia mateixa.

La lògica probablement és la que apuntava Juan Luis Cebrián: preneu-los l’autogovern, i aviat estaran lluitant per l’autonomia i s’oblidaran de la independència. Això -i el dret penal de l’enemic- empitjorarà les coses i allunyarà una solució democràtica, sens dubte. Però només cal entendre una mica la societat catalana per veure que no afeblirà l’independentisme, sinó que el pot reforçar. Potser marginalment, però pot ser suficient per superar un llindar -el del 50%- que hauria de canviar moltes coses, i seria el començament d’una nova etapa. Això si l’independentisme és una mica hàbil i no cau en el parany idealista, autoreferencial i autodestructiu, esclar.