Constitució i estructures d’estat
En el marc de l’acord entre Mas i Junqueras sembla que s’avançarà cap a la construcció d’estructures d’estat. L’independentisme hi està -i hi ha d’estar- molt interessat. Però l’estructura d’estat en si és inservible i inútil. Una estructura sempre és al servei de la construcció d’algun projecte, d’alguna cosa més gran. Es pot respondre que el projecte és la independència de Catalunya, o, en l’eufemisme sobiranista habitual, l’estat propi. Amb tot, una estructura d’estat que estigui solament al servei de l’estat en si és, certament, una estructura d’estat molt perillosa per als ciutadans. En el fons, les estructures d’estat només al servei d’un estat poden amagar dues realitats inquietants: d’una banda, la ideologia que basteix l’estructura i l’estat i, de l’altra, la creació d’un perillós monstre estatista que ens podria devorar en cas d’independència.
Quina ideologia promou i impregna les imminents estructures d’estat que Mas i Junqueras han pactat amb l’aquiescència de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural? Semblantment, l’independentisme ha de preguntar-se si l’objecte de la construcció del futur estat català requereix que sigui exclusivament nacional, és a dir, Catalunya. L’anhel de la independència no ha de fer oblidar les futures necessitats dels catalans, que no seran altra cosa que satisfer moltes de les necessitats, urgents, que avui ja tenim els catalans per a la nostra autonomia personal plena. La nació es podrà constituir en estat, sí. Però l’estat no ha de ser el nostre objectiu final, sinó un simple instrument.
El perill de les estructures d’estat i d’un estat al servei del mateix estat posa una llavor inquietant. Més enllà de l’ús que puguin tenir en un futur proper, quina legitimitat i control tindran aquestes estructures d’estat? Qui ens pot garantir que aquestes estructures no acabin generant unes necessitats irreals que s’acabin convertint en les necessitats reals d’una Catalunya independent? El gran problema de l’elaboració d’unes estructures d’estat que justifiquen la seva existència en si mateixes és que no tenen el substrat teòric que les sustenti, això és, l’esperit jurídic d’una Constitució política.
Si ens acontentem a construir estructures d’estat, ben dotades econòmicament i amb poders excepcionals per fer front a situacions excepcionals, tindrem un germen antidemocràtic en la futura Catalunya independent. Si Catalunya i els catalans volem ser realment independents, la construcció de les estructures d’estat no es pot deslligar del debat d’una futura Constitució catalana. Si tan proper és el moment d’una ruptura política formal amb Espanya, ens hem d’abocar al debat d’idees i projectes de la política i la societat de la nació. Tot això pressuposa que les eleccions del 27 de setembre seran realment plebiscitàries i que obriran una secessió i un període constituent. Partint d’aquesta premissa, el període constituent ja està obert.
Es pot argüir que portem anys de debat d’idees, projectes i Constitucions, especialment ara que apareix un projecte de Constitució. Però en un moment en el qual es vol accelerar el projecte per a les estructures i no pas per a les idees, ens podem trobar que la Catalunya nova hereti encara més andròmines estatistes que es justifiquen a si mateixes per la seva simple existència. Ja serà prou calamitós d’heretar un marc legal de factura nacional espanyola -franquisme inclòs- i regional autonomista, amb unes estructures policials i judicials inútils, tòxiques i perilloses. Unes estructures d’estat fetes de pressa i amb massa prerrogatives ja introdueixen un grapat d’ideologia que costaria d’esborrar o reelaborar en un procés constituent. Concretament, cal examinar amb cura els efectes poc desitjats de la Hisenda catalana i la nova llei electoral.
Una Constitució estableix límits essencials de govern, és a dir, el que els governs poden fer i no poden fer. Igualment, una Constitució elabora els rudiments essencials del poder públic i orienta patrons ètics. El model a evitar del tot és d’on partim: una Constitució espanyola basada en pactes de la Transició, en la por i en elements preexistents sacralitzats mitjançant dosis gegants d’ordre i control. El debat i redacció constitucional ha de ser molt ampli. No es pot pretendre avui redactar una altra Constitució de savis, amb nul debat previ.
Els catalans hem de saber què volem, i què volem per a una Catalunya independent. El que el col·lectiu de ciutadans decideixi serà el que ens definirà com a entitat nacional i política independent. De la Constitució -curta o llarga, clara o obscura- n’emanarà el que els juristes anomenen doctrina constitucional, que acabarà regulant, indirectament, el disseny jurídic, polític i social de la Catalunya futura. Unes males estructures d’estat avui poden hipotecar la nostra llibertat i igualtat com a ciutadans, però també la nostra emancipació com a persones i com a nació.
