Constitució: camisa de força

“The Constitution is not a straitjacket” (La Constitució no és una camisa de força). Això ho escriu el Tribunal Suprem del Canadà en el dictamen sobre la legitimitat i legalitat de la secessió del Quebec (Reference re Secession of Quebec, 1998, par. 150). El dret a fer canvis constitucionals –continua dient– implica el deure dels altres participants a involucrar-se en el procés d’aquests possibles canvis. En cas que hi hagi una majoria clara al Quebec, responent a una pregunta clara sobre la secessió, existeix una legitimitat democràtica que els altres membres de la federació hauran de reconèixer. El Tribunal no fixa percentatges sobre la majoria requerida en considerar que es tracta d’una qüestió política, no jurídica.

D’acord amb aquestes premisses, la Constitució canadenca no és, efectivament, una “camisa de força”. El Tribunal empra principis no escrits en el text constitucional per evitar el bloqueig d’un tema fonamental per a la legitimitat de la federació. Menciona quatre principis, cap dels quals és jeràrquicament superior als altres: federalisme, democràcia, estat de dret (constitucionalisme) i protecció de les minories. Es tracta d’una anàlisi que fuig del nacionalisme d’estat com a legitimació d’una unitat coactivament indissoluble (també fuig del nacionalisme quebequès com a font d’una secessió unilateral). Es tracta d’una lectura flexible del dret basada en la perspectiva teòrica del “pluralisme de valors” d'Isaiah Berlin, i de l’assumpció empírica que hi ha un tema de “diversitat profunda” (Ch. Taylor) per resoldre civilitzadament. S’entén que en una democràcia el dret ha de formar part de les solucions dels conflictes polítics i no formar part dels problemes. 

Aquest camí de reconciliació establert pel Tribunal Suprem ha quedat posteriorment malmès per la mal anomenada Llei de Claredat (2000) aprovada pel Parlament central. Es tracta d’una llei confusa, malgrat el seu nom, que dona a les instàncies centrals la capacitat de decidir unilateralment si la pregunta i la majoria favorable al sí són “clares”, després, no abans, que es faci la consulta (!). Naturalment, el Quebec no ha acceptat aquesta llei, i n’ha aprovat una d'alternativa, recolzada per tots els partits del Parlament, en què fixa la majoria en un 50% més 1 vot dels emesos. La classe política unionista ha malbaratat la modernitat del dictamen del Suprem. En cas que hi hagués un tercer referèndum no hi ha regles clares sobre el procediment a seguir. 

La diferència en el to i contingut de les disposicions del tribunal canadenc i dels seus homòlegs espanyols resulta insultant en termes liberals i democràtics. Tot i ser decisions jurídiques diferents, un dictamen i una sentència, un exercici per als estudiants de les facultats de dret seria comparar el dictamen canadenc amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol sobre els presos polítics catalans independentistes. Comparar els llenguatges emprats (principals conceptes legitimadors, ús d’adjectius i d’adverbis), els objectius polítics subjacents, l’actitud davant de la reivindicació de la secessió, la concepció dels drets i llibertats, la democràcia, la territorialitat, les minories nacionals, la funció del dret, etc. El dictamen canadenc entén un problema i el vol resoldre; la sentència espanyola no vol entendre un problema i du a terme la seva venjança en una pantomima de judici. La diferència resulta abismal. 

En el tema nacional-territorial, la Constitució espanyola sí que ha esdevingut una “camisa de força”. Ni resulta reformable en termes pràctics, ni empara la reivindicació de col·lectivitats nacionals comparables al Quebec, com Catalunya i el País Basc. El reconeixement efectiu del pluralisme nacional i la seva acomodació política estan simplement absents de la Constitució espanyola. Això suposa, a més de la voluntat d’ignorar el conflicte de fons, una deficiència liberal i democràtica estructural del sistema constitucional. Alguns clàssics contemporanis ja deien que quan les Constitucions i les institucions polítiques (caps d’estat, Parlaments, tribunals) són poc congruents amb la societat on actuen es van deslegitimant cada dia una mica més i esdevenen per a molts ciutadans un “mer tros de paper” que mereix més rebuig que respecte. Especialment si, com és el cas de bona part dels ciutadans de Catalunya, l’estat ha deixat de ser un estat de dret. A ningú li agraden les camises de força. Si avui es posés a referèndum la Constitució espanyola, a Catalunya previsiblement seria rebutjada.