El consort malhumorat
El finalment rei Carles III signa el llibre d’honor del castell de Hillborough amb una ploma, però s’equivoca de data, oh, shit, i a sobre, com ens pot passar a totes, es taca els dits, perquè ja ho diu la dita: “Teta tonta, tanta tinta tota t’unta”. L’home pregunta al camarlenc: “Avui és 12?” I el camarlenc contesta: “Avui és 13, senyor”. La reina consort, Camil·la, impassible, mormola: “Abans has posat 12”. I ell, emprenyat: “No suporto aquesta maleïda cosa”.
El que em sembla revelador de l’escena és l’actitud camil·lesca. Ella ja ha vist que el marit s’ha equivocat de data, però no ho ha dit. Perquè si ho digués, ell no riuria o se sorprendria. S’emprenyaria. No val la pena. I quan es taca i s’emprenya, ella no mou ni un múscul de la cara. Espera pacient que li toqui el torn de seure (el segon torn, perquè en la monarquia l’home està per damunt de la dona), seu i firma, mentre el marit se’n va rondinant suposo que a rentar-se les mans.
Van ser amants. Ell li va dir, un dia, que volia ser el seu tàmpax, però ara ja són esposos i els tàmpaxs han desaparegut. La cara de la Camil·la és impassible, de tràmit, indolent. No mou ni un múscul mentre el marit remuga. Són gent acostumada a una estranya intimitat, ja me’n faig càrrec. Sempre estan envoltats de membres del servei, de manera que remugar davant d’ells deu semblar-los normal. Però em sembla que si Carles III remuga en públic, davant de les càmeres, per una ploma, segur que remuga sempre. La prova és la cara d’ella. Ni el sent.
Hi ha gent que és així, que viu enfadada, perquè l’addicció al mal humor és més poderosa, pel que sembla, que l’addicció al sucre. Els que viuen al voltant d’aquesta gent, com la Camil·la, s’hi acostumen i es van tornant cada cop més impàvids i immunes. I un dia surten al carrer (l’espòs s’ha quedat rondinant a la cambra dels miralls) i es troben amb algú que riu. La sorpresa és majúscula, epifànica i hipnòtica. Potser Camil·la un dia sortirà d’incògnit i perplexa es dirà: “Mare meva! Hi ha gent que està contenta?”