Kamala Harris no ens ha presentat una argumentació bona i convincent per a la seva candidatura, a part d’acusar el seu adversari de feixista. Si li fan una pregunta per a la qual no té una resposta prefabricada, s’ha d’esforçar per trobar-hi una resposta coherent. La diferència més destacada entre la campanya actual i la que va fer el 2019 és que ha renegat de moltes de les seves opinions anteriors. ¿És perquè amaga les seves autèntiques conviccions o perquè en té poques d’autèntiques?
Malgrat tot això, la votaré. I altres conservadors també l’haurien de votar.
Per què? Perquè Donald Trump és pitjor. No és pitjor perquè sigui feixista: si ho fos, els seus opositors declarats haurien acabat a la presó, no al canal MSNBC. No és pitjor perquè la seva presidència fos un fracàs sense pal·liatius: l’economia (prepandèmica) va créixer, l’operació Warp Speed (una associació público-privada per desenvolupar vacunes i tractaments contra la covid) va ser un triomf, i al món hi havia més pau que avui, amb importants èxits diplomàtics, com els Acords d'Abraham. Tampoc és l’únic que no respecta les normes polítiques: és Harris, no Trump, qui fa campanya per posar fi al filibusterisme al Senat i copar potser el Tribunal Suprem amb nous nomenaments.
Però Trump és pitjor en aspectes que afecten profundament l’estat de dret, la salut del capitalisme i el futur de la llibertat al nostre país i a fora. Els conservadors que, segons diuen, es preocupen per aquestes coses també s’haurien de preocupar pel que Trump pot fer en cadascun d’aquests àmbits i, sobretot, perquè ho faci en nom del conservadorisme. Vegem-ho:
L’estat de dret. Els conservadors estan indignats per la poca consistència de les denúncies civils i penals que els fiscals progressistes han presentat contra Trump, unes denúncies que segurament no haurien presentat contra ningú més.
Però polititzar la justícia és exactament el que Trump va intentar fer durant la seva presidència. Va provar de coaccionar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, perquè participés en una operació per empastifar el passat de Joe i Hunter Biden. El 2017, el seu departament de Justícia va intentar bloquejar una fusió entre AT&T i Time Warner, segurament per la rancúnia del president contra la CNN. Va nomenar fiscal general en funcions un personatge força tèrbol i va acceptar l’assessorament jurídic de teòrics de la conspiració, com ara Sidney Powell.
Ah, i va incitar una turba a impedir el traspàs de poders; a més, mai ha reconegut la legitimitat de les eleccions del 2020. Vet aquí, doncs, l’única pregunta que els conservadors honrats s’han de fer: si un demòcrata s’hagués comportat així, què n’opinarien?
Capitalisme. Aquest any, per primera vegada a la història, el pagament d’interessos del deute federal, 870.000 milions de dòlars, ha superat els 822.000 milions de dòlars de despesa militar. El deute federal total s’ha més que duplicat aquests últims deu anys, fins a arribar a gairebé 36 bilions de dòlars.
Representa que els conservadors estan en contra d’una despesa governamental excessiva. Però una anàlisi del Comitè per a un Pressupost Federal Responsable –un òrgan independent– calcula que Trump afegirà uns 7,75 bilions de dòlars més al deute. Representa que els conservadors estan en contra d’apujar els impostos. Però “aranzel” –que, segons Trump, és la seva “paraula preferida”– no és res més que un sinònim d’impost, de manera que els seus plans d’imposar nous aranzels massius als béns importats els hauran de pagar irremissiblement els productors i consumidors nord-americans. Representa que els conservadors abominen la inflació, però l’afició de Trump a les grans despeses i els tipus d’interès baixos és inherentment inflacionista.
Representa que als conservadors tampoc ens agrada la regulació governamental. Però, com assenyalava al juliol el columnista del Financial Times Ruchir Sharma, "Trump va acabar introduint més de 3.000 noves normes reguladores a l’any, una xifra equiparable a les dels seus predecessors fins a remuntar-nos a Bill Clinton".
Llibertat. L’esquerra va exagerar (i devaluar) l’argument que Trump era “l’actiu” de Vladímir Putin. Però l’expresident va fer i continua fent la gara-gara al president rus. I també al xinès, Xi Jinping; al coreà del nord, Kim Jong-un; al turc, Recep Tayyip Erdogan, i a l’hongarès, Viktor Orbán. Com es pot liderar el món lliure i ser alhora tan efusiu amb els seus enemics?
Els partidaris de Trump contesten, però, que la seva política amb aquests països acostumava a ser millor que la seva retòrica. És veritat, però sobretot perquè estava envoltat d’assessors com Gary Cohn, Jim Mattis i John Bolton, que no li deixaven fer la seva ni seguir els seus pitjors impulsos polítics. Altres assessors, com ara el secretari d’Estat Mike Pompeo, van obeir les ordres del president: el que en vam treure va ser una negociació indigna amb els talibans que va preparar el terreny per a la desastrosa retirada de Biden de l’Afganistan.
Avui els meus amics partidaris de Trump reconeixen que la seva promesa de tallar l’ajuda a Ucraïna seria una victòria per a Putin i una calamitat per a Occident, per bé que això quedaria compensat per un suport encara més fort a Israel. Però el Pròxim Orient i Ucraïna són, en el fons, fronts diferents d’una mateixa guerra. Si permetem que Putin triomfi a Ucraïna, es multiplicaran les amenaces contra Israel dels aliats de Rússia: l’Iran, Síria i el Iemen.
Com molts altres conservadors descontents, considero aquestes eleccions una tria entre dos mals. El 1800, davant d'un dilema semblant, Alexander Hamilton va donar un consell que ara hauria d’influir com a mínim en uns quants votants de dretes: "Si hem de tenir un enemic al capdavant del govern –va escriure aquell maig a Theodore Sedgwick, un company federalista aleshores president de la Cambra–, que sigui algú a qui ens puguem oposar i de qui no siguem responsables; algú que no impliqui el nostre partit en la ignomínia d’unes mesures absurdes i dolentes".
Copyright The New York Times
