Conseqüències d’uns pressupostos

En algunes tertúlies i en alguns mitjans de Madrid es percep un esforç per proclamar (amb dificultats, perquè la inèrcia contrària és antiga i molt llarga) que Bildu no és ETA, i no tan sols això, sinó que arribar-hi a acords i tenir l’esquerra abertzale dins la normalitat política i institucional és un èxit democràtic. No cal dir que des del bloc de la dreta extrema i l’extrema dreta nacionalistes s’insisteix exactament en el contrari, i de fet el partit que durant bastant de temps ha aparegut com el soci que segur que votaria els pressupostos (Ciutadans) se n’ha acabat desdint. Addueixen que el desgast de votar al costat d’ERC, PNB i Bildu els és massa costós, i efectivament els mateixos mitjans que fa un temps es dedicaven a inflar el fenomen de Ciutadans fins al paroxisme, ara es dediquen a atacar Arrimadas i els seus gairebé amb el mateix entusiasme. Parlant de coincidències de vot poc lluïdes, és cert que ERC ha lligat el seu sí amb la pràctica del peix al cove (sense saber si hi haurà, exactament, ni peix ni cove), però també ho és que Junts i la CUP tornaran a votar en el mateix sentit que PP, Vox i Ciutadans. En la vida parlamentària és inevitable que es produeixin votacions que reuneixen partits oposats i enfrontats, etc. Però si uns voten els pressupostos del PSOE del 155, els altres s’afegeixen a la posició dels que afirmen que els presos polítics “estan molt bé a la presó, com els violadors i els assassins”. Per altra banda, presentar com a màxim èxit polític no haver aprovat mai uns pressupostos espanyols, com feia el president Torra fa uns dies, és ben lícit, però revela una manera si més no curiosa d’entendre la política i la governança. Sobretot tenint en compte les conseqüències que va tenir (també a la política catalana) la no aprovació dels anteriors pressupostos espanyols.

El PNB ha tornat a tirar del seu cèlebre pragmatisme per justificar el vot favorable als pressupostos, després d’enfadar-se (però no gaire) per la irrupció de Bildu com a parella de ball. Aitor Esteban li regala bons auguris a Pedro Sánchez: aprovar aquests pressupostos li permetrà esgotar la legislatura, afirma, i també que, després d’aprovar-los, el PSOE tindrà les mans encara menys lligades per Unides Podem. És possible, i per això Sánchez no es va descuidar aquest dissabte de tornar a blanquejar Ciutadans (“Rebem amb els braços oberts els que fugen del front de l’odi”, com si s’entrés i se sortís del discurs de l’odi com qui entra o surt d’una reunió social) i de fer palesa la seva disposició a entendre-s’hi.

Per a Unides Podem és valuós, tanmateix, el fet que la votació dels pressupostos consolidi la majoria de la investidura, enfront d’un PP que aquesta vegada, després de desmarcar-se de la moció de censura presentada per Vox, deu haver fet el gir al centre més breu de tots els girs al centre que ha fet i desfet. Al marge del que guanyin o perdin els partits concrets, la situació general segueix sent aquesta: progressistes enfront de reaccionaris. Com sempre, per altra banda.