Les conseqüències del desastre financer

La caiguda dels mercats financers als Estats Units i a Europa va provocar onades expansives que van sacsejar tot el món. Semblava que l'economia començava una certa recuperació i, de sobte, arriba un altre daltabaix.

La resta del món desenvolupat ha de pensar com ajudar a apuntalar la recuperació. La Xina i l'Índia, grans economies emergents, han d'estar preocupades per com mantindran el creixement si no creix cap dels altres països. L'Amèrica Llatina està en una situació intermèdia. El desenvolupament de la regió no ha assolit encara el mateix grau i penetració que ha assolit en els gegants asiàtics. Tanmateix, el Brasil i Mèxic -amb un PIB de 2 bilions de dòlars i d'1 bilió de dòlars respectivament i amb un nivell de vida superior al de la Xina o l'Índia- també rebran l'impacte de la crisi europeo- nord-americana, i potser més fortament del que havien previst alguns observadors de la regió.

La crisi financera sacseja en molts aspectes diferents els dos subconjunts econòmics de la regió (el bloc del sud i el del nord). Quan l'economia nord-americana redueix la marxa, Mèxic i els països del Carib i de l'Amèrica Central pateixen la desacceleració d'una manera més immediata.

Els països del bloc del nord tenen uns lligams més estrets amb els EUA, pel turisme, les remeses dels familiars que viuen als Estats Units, l'exportació de productes i les inversions nord-americanes. Aquesta afluència de capital va disminuir dràsticament en la recessió del 2009, però el gruix s'havia recuperat d'aleshores ençà. Per exemple, les exportacions mexicanes d'automòbils i el turisme del Carib han tornat als nivells previs a la crisi. Les remeses encara no s'han refet del tot.

Com més estrets siguin els llaços nord-sud, més gran serà l'impacte de l'alentiment de la recuperació dels EUA, per no parlar de l'impacte d'una recessió. Aquesta nova adversitat econòmica arriba en un moment particularment delicat, considerant els reptes polítics que han d'afrontar alguns d'aquests països: la criminalitat i la violència, a Mèxic i l'Amèrica Central; les acaballes d'un règim, a Cuba (Fidel i Raúl Castro no tenen cap substitut jove) i les eleccions a Mèxic.

El bloc dels països del nord de l'Amèrica Llatina amb prou feines ha pogut aguantar la recessió del 2009. Una nova crisi podria desfermar tensions socials que fins ara estaven sota control. El bloc del sud se'n va sortir millor l'última vegada, sobretot perquè bona part del seu creixement econòmic recent ha estat alimentada per la demanda insaciable de la Xina i l'Índia de productes, com ara el ferro, el coure, la soja, el sucre, la carn bovina i de corral, l'oli, el peix i el cafè. L'efecte de l'expansió de la Xina i l'Índia ha estat més acusat en països com ara l'Argentina, Xile, el Paraguai i el Perú que no al Brasil o Colòmbia, on els mercats nacionals són encara més importants que les exportacions. Tanmateix, al Brasil i a Colòmbia també l'exportació ha generat creixement i ha atret grans volums d'inversió estrangera en els sectors de producció de mercaderies. Aquests ingressos van propiciar l'acumulació de grans reserves de moneda internacional, cosa que va fer créixer la inflació, un efecte que es va agreujar per un malbaratament de diners atribuïble a causes polítiques en alguns països (el Brasil i l'Argentina), encara que no pas en tots (Xile i Colòmbia). El flux d'inversions estrangeres també va contribuir a inflar el tipus de canvi, de manera que São Paulo, per exemple, s'ha convertit en una de les ciutats més cares del món. Aquestes fluctuacions van ajudar a fer que el Brasil i l'Argentina se situessin en els primers llocs de la llista de països amb sobreescalfament: cosa que seria fatal si de sobte disminuís la demanda de les matèries primeres i els aliments americans provinent de la Xina i l'Índia.

El marge per estimular l'economia als països de l'Amèrica del Sud és segurament més baix del que era el 2009, en què unes polítiques anticícliques vigoroses van moderar la sotragada econòmica.

Actualment, per culpa de la inflació i la sobrevaloració de les divises, el marge de maniobra és més estret. I, d'altra banda, els problemes polítics als països del sud són ara més importants que fa dos anys. La presidenta del Brasil, Dilma Rouseff, ha demostrat que té caràcter i fermesa despatxant tres membres del gabinet tot just set mesos després del començament de la legislatura, per raons de corrupció o de comportament immoderat (tot i que el fet d'haver-los designat no demostra gaire perspicàcia). La presidenta de l'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, veia gairebé segura la seva reelecció a l'octubre, però les eleccions locals a Buenos Aires i a Córdoba han mostrat que Fernández estava més feble del que preveia. El president de Xile, Sebastián Piñera, veu com la seva popularitat cau en picat i s'enfronta al moviment de protesta més generalitzat i actiu al país des de la caiguda de la dictadura de Pinochet. La no acceptació pels estudiants del sistema educatiu ha fet esclatar la violència. Finalment el Perú té un nou president, Ollanta Humala, que encara és una gran incògnita: es tracta de la còpia d'Hugo Chávez d'anys enrere, o bé d'una rèplica de Luiz Inácio Lula da Silva, com ara afirma ser.

L'economia del subcontinent està ( grosso modo ) bé. El Brasil i Mèxic, que signifiquen força més de la meitat del PIB i la població de la regió, tenen grans reserves de moneda forta i estan dirigits per equips de macroeconomia competents.

El perill és l'excés de confiança: alguns líders de l'Amèrica Llatina treuen pit davant les dificultats dels països més rics com si ells sí que "sabessin perfectament el que cal fer" en una crisi. Potser sí que ho saben, però això no vol dir necessàriament que sigui factible.