'Sí és sí' i el consentiment
S’ha aprovat al Congrés de Diputats la llei coneguda com la del només sí és sí, que va néixer, com llegíem a l’ARA, “arran de la benèvola sentència contra la Manada de Pamplona, a qui el tribunal va condemnar per abús sexual però no per violació”.
Diria que el context en què es produeix un acte sexual no consentit –no en podem dir “relació” si t’hi obliguen– és el que importa o hauria d’importar. Vull dir que en un cas de violació, el o els violadors poden obligar la o les víctimes a despullar-se i, per tant, també les poden obligar a dir “sí”. Rumio si un consentiment forçós pot ser justament exculpatori. A una persona, diguem-ne, “sana” no li caldrà, en general, demanar el consentiment o consentir. Flirtejarà, jugarà, parlarà, riurà, i sabrà interpretar i acceptar el que passi. Estic parlant de relacions no consolidades. En el cas de les consolidades (sempre, parlant de gent sana) poques vegades s’ha de verbalitzar si se’n tenen ganes, perquè ja es nota. No els caldrà fer com als joves protagonistes de Sex education, que, molt encertadament i educativa, pregunten: “Vols seguir? Vols que parem? Vols arribar al final?” En resum, diria que als “sans” no els cal el consentiment, perquè mai obligarien sense consentiment i als “insans” tampoc els cal, perquè obligarien de tota manera a consentir. Trobo, en canvi, molt encertat que “no s'hagi de valorar si s'ha resistit poc o molt o si s'ha produït violència”, perquè és evident que sota amenaça poca gent es resisteix. Per entendre això només cal imaginar-se un atracament a punta de pistola. Si ets el caixer d’un banc i et diuen “Dona’m els diners o et mataré”, dones els diners. I al judici no et preguntaran si t’hi vas resistir, pressuposant, si no ho vas fer, que potser t’agradava. Si l’atracador et fes firmar un consentiment per demostrar que els hi vols donar, el firmaries.
