Una de les moltes portes que ha obert el feminisme ha estat la possibilitat de parlar de sexualitat, i d’explorar la de les dones, potser per primera vegada a la història. Tota una novetat de molt recent aparició: cal recordar, per exemple, que per a les feministes anarquistes del 36 una dona havia de ser “una dona com cal”, és a dir, insensible a qualsevol desig sexual més enllà de la seva parella, casada o no. Però ja hem fet molt camí, i, sobretot a partir del MeToo i de les denúncies que se’n deriven, s’ha començat a reflexionar i a legislar sobre el fosc àmbit de la sexualitat compartida. I s’ha arribat a formulacions com “no és no” o “només sí és sí”, amb totes les seves variants.
Les lleis que s’han aprovat intentant contenir una agressivitat sexual masculina creixent –o almenys ara més coneguda i denunciada– han tingut seriosos problemes de tota mena, tant per les mentalitats retrògrades que en molts casos les han d’aplicar com per la dificultat mateixa de saber què és realment el consentiment, i fins on es deriva, per a les dones, del desig propi. Un debat prou candent en aquest moment i que trobem exposat, per exemple, en un llibre recent de la Clara Serra, El sentido de consentir. Que, de fet, exposa dues visions feministes en certa manera contraposades respecte de les relacions heterosexuals.
La primera, formulada fa ja uns 40 anys, tendeix a identificar-les amb la violència, assimilant la penetració, fins a cert punt, amb la violació: les dones com a víctimes, els homes com a agressors. La segona, més recent, recolzada en els escrits de Judith Butler, parteix de la idea que la sexualitat és un terreny fosc, i que l’emancipació de les dones passa per poder explorar aquest àmbit tan desconegut del propi desig i acceptar les seves incerteses sense haver de ser tutelades i protegides per l’estat i les seves lleis.
Dues visions que corresponen, de fet, a dues etapes del feminisme, que no seran sens dubte les darreres, perquè estem encara als inicis d’una recerca que tot just comença. Més enllà del fet evident que la voluntat de les dones ha de ser respectada i que ja era hora que es poguessin denunciar i castigar els abusos, coaccions i violències que s’han exercit amb una total impunitat, desconeixem encara la naturalesa i els límits del desig sexual de les dones. El dels homes ha estat construït en l’àmbit públic, en la literatura, el teatre, el cinema. Tal com se’ns presenta, té molt de primari i elemental, massa: conquerir, posseir, manar, imposar-se, en els seus ritmes i en les seves formes. Però què sabem, realment, del desig de les dones, de la seva diversitat i multiplicitat?
El desig sexual de les dones no solament no té uns perfils públics, sinó que ha estat sempre castigat. Tradicionalment, l’educació d’una nena ha consistit a negar el seu desig de qualsevol tipus. Josefa Amat y Borbón, una il·lustrada, va escriure sobre l’educació de les nenes: acostumeu-les a menjar allò que la seva mare els dona, poca cosa; no les deixeu triar la seva roba... i això, des de ben petites. Rousseau ho va dir molt clar: cal que aprenguin a servir i dependre sempre dels homes. Pel que fa al desig sexual, ningú no en parlava: no havia d’existir mentre fossin solteres, però tampoc de casades: era el “dèbit conjugal”, una mena d’impost a pagar per obtenir reconeixement, aliments, protecció, criatures... Una dona massa activa al llit era un perill per al marit: aneu a saber si...
Ara les pantalles van plenes de relacions sexuals aparentment plaents des de l’assalt a la primera trobada. ¿Respon això realment al desig femení, o és una manipulació? ¿Un model sexual que, de nou, els homes imposen com a comportament desitjable per a les dones? ¿Com arribar a construir el desig i el plaer des de les dones mateixes, per divers o per pervers que sigui, quan tota la nostra cultura popular i mediàtica posa l’accent en la nostra cosificació, en la sexualització de les nenes, en el seu paper de ser per als altres? ¿D’haver d’intentar ser sempre admirades, desitjades i fins i tot dominades? Un paper que es presenta com a fruit del seu desig i la seva voluntat, de manera que no hi hagi rebel·lió possible.
Benvingut el debat sobre el consentiment i les mesures punitives en tants casos terribles, que destrossen vides per pur masclisme. Benvingut també el debat sobre la sexualitat femenina, que necessita que siguin sobretot les dones qui parlin dels seus desigs reals, no d’allò que s’espera que diguin per mostrar que són sexualment alliberades. Amb tot, mentre seguim en una societat on els sexes estan tan jerarquitzats i tenen recursos i poders tan desiguals, serà difícil que les dones puguem conèixer les formes autèntiques del nostre desig i del nostre consentiment.
