El consentiment del perdedor
En l’entorn comunicatiu en què vivim, molt dominat pels formats breus, sovint és difícil el debat sobre qüestions que, sense ser especialment obscures, potser necessiten més de 140 o de 280 caràcters. Una part de l’enrariment del nostre debat públic està relacionada amb la necessitat comunicativa de limitar-se a arguments extremadament simples. Perquè una mínima complexitat casa malament amb els patrons de consum ràpid i constant d’informació política en càpsules breus i amb atenció circumstancial.
Per això crec que val la pena mirar d’explicar, per exemple, la idea del consentiment del perdedor, que discuteixo a Principi de realitat (L’Avenç, 2020) a propòsit del cas català. És un concepte que, com he pogut comprovar aquests dies, sobreviu malament a la traducció a titular, tuit i retuit. Però no és una idea nova, ni original, ni excessivament complexa. En l’anàlisi de la democràcia, tot i que sovint s’hi pari poca atenció, hi ha un element que fa temps que sabem que és central: la reacció dels perdedors.
Sempre que hi ha eleccions (o referèndums) competides, es generen guanyadors i perdedors. I, com van escriure els politòlegs canadencs Richard Nadeau i André Blais, la pervivència dels sistemes democràtics depèn, en bona mesura, del consentiment dels perdedors. És lògic esperar que els guanyadors estaran satisfets amb el sistema que els afavoreix, però el suport dels perdedors no és tan evident, ja que requereix “el reconeixement de la legitimitat d’un procediment que ha produït un resultat que es considera indesitjable”. Al capdavall, la viabilitat de la democràcia depèn de la seva capacitat per aconseguir el suport d’una proporció substancial dels individus insatisfets amb el resultat de les eleccions.
La història dels fracassos democràtics és plena de casos en què la manca de consentiment dels perdedors va desencadenar cops d’estat i aixecaments que van portar, finalment, a l’establiment de dictadures. Espanya 1936, o Xile 1973, per exemple. No cal anar a l’extrem: la convivència democràtica depèn en bona mesura d’un acord sobre el procediment de presa de decisions, a partir del qual guanyadors i perdedors accepten els resultats de les eleccions i la legitimitat dels guanyadors.
Aquesta anàlisi no té una gran càrrega normativa: només és la constatació que les democràcies funcionen, en bona mesura, quan els sectors que tenen ideologies i interessos divergents o contraposats estan d’acord amb els mecanismes de presa de decisions i n’accepten els resultats. No vol dir, en cap cas, que les minories hagin de tenir sistemàticament capacitat de veto: per resoldre conflictes indivisibles, la regla de la majoria és la més raonable. Tampoc vol dir que les minories que no reconeixen les decisions majoritàries tinguin “raó”. En general, no en tenen. Però les majories, si busquen la convivència democràtica i l’estabilitat institucional, han d’esforçar-se per crear les condicions que garanteixin el màxim consentiment dels perdedors.
Traslladar aquest principi genèric al cas català és relativament senzill. A Catalunya hi ha partidaris i contraris a la independència. La manca de mecanismes reconeguts per dirimir democràticament aquesta qüestió és el nucli del conflicte polític que vivim. Atès que Catalunya no és independent, és evident que els perdedors, actualment, són els independentistes. Però a partir d’un determinat moment, quan es van adonar que eren molts, els partidaris de la independència van deixar de consentir un statu quo que impedeix la decisió democràtica sobre la qüestió. Per això es va arribar a l’octubre del 2017, que expressava una crisi de consentiment, i la determinació dels partidaris de la independència de no resignar-se a acceptar unes regles del joc que no permeten decidir democràticament sobre aquesta qüestió. El poder de l’estat espanyol a Catalunya ha entrat en una profunda crisi de legitimitat, que s’ha agreujat a partir de l’ús indiscriminat i abusiu de la repressió policial i judicial contra l’independentisme. Quan els règims polítics van curts de consentiment, necessiten recórrer a la coerció i la violència institucional.
Ara bé, aquesta lògica analítica cal traslladar-la també a l’altra banda. Una hipotètica república catalana no podria consolidar-se com a república democràtica sense una bona dosi de consentiment dels perdedors. És a dir, sense un reconeixement molt ampli dins de la societat catalana de la legitimitat de la decisió de separar-se i, per tant, de les institucions que se’n derivessin, eventualment. Aquest reconeixement segur que no seria universal. Però sí que hauria de ser tan ampli com fos possible. Perquè amb una correlació de forces relativament equilibrada, com la que hi ha a Catalunya, l’opció guanyadora necessita aquest reconeixement de la legitimitat.
Aquí hi ha una asimetria de fons que indigna molts independentistes: com és que l’statu quo no necessita el nostre consentiment, i en canvi per instaurar una república catalana sí que hem de buscar el consentiment dels contraris a la independència? Hi ha dues respostes. La primera és que els estàndards ètico-polítics no haurien de dependre dels que tingui l’estat espanyol, perquè no és el millor referent. Però si això no convenç, hi ha una segona raó, i principal: qui disposa dels aparells de coerció, de la capacitat d’imposar-se per la força, dissoldre el Parlament, empresonar el govern, reprimir manifestacions i segrestar pàgines web és l’Estat. I per revertir aquesta situació l’independentisme té poques alternatives practicables més enllà de mirar d’aprofundir en la deslegitimació de l’ statu quo, i en la recerca d’un acord intern prou ampli que doti de legitimitat suficient a una alternativa republicana. Sense un ampli consens intern sobre la legitimitat de la decisió que es prengui (sigui a favor o en contra de la independència), no hi ha possibilitats de superació del conflicte democràtic ni de construir una nova convivència democràtica que superi el bloqueig actual.