Al llarg de l’any que ara comença commemorarem els cinquanta anys de la mort de Franco. Serà una bona ocasió per veure on érem aleshores i on som ara, com hem canviat en cinc dècades de democràcia, autonomia i creixement econòmic. Aquestes visions retrospectives són ben necessàries, i l’ARA ben segur que hi dedicarà atenció. De fet, fa poc hi podíem llegir un article de l’economista Paul Krugman, que reflexionava, des d’una perspectiva americana, sobre el que ha canviat en els últims vint-i-cinc anys. El premi Nobel d’economia hi començava constatant, sorprès, fins a quin punt l’optimisme que es respirava l’any 2000 s’havia tornat avui "ira i ressentiment".
"Per què aquest optimisme s'ha esfumat?", es preguntava Krugman. I responia que el problema estava en la manca de "confiança en les elits" per dirigir els afers públics. En particular, "la crisi financera del 2008 va minar qualsevol fe que la ciutadania pogués tenir en la idea que els governs sabien com gestionar les economies." (Una variant d’aquesta idea seria, al meu parer, la constatació per part de la ciutadania que l’economia no es deixa governar per la política, cosa que fa la política menys de fiar). I acabava, tanmateix, amb una expressió d’esperança: "Però si ens mantenim ferms enfront de la cacistocràcia –el govern dels pitjors– que s'està fent forta en aquests moments, potser amb el temps trobem el camí per tornar a un món millor."
Un món millor ja va existir. I potser valdria la pena tornar-hi. Va ser després de la Segona Guerra Mundial, després de la derrota dels feixismes, quan Europa i en general el món occidental van viure una època de prosperitat que es va qualificar com els trenta gloriosos (1945-1975), on l’expansió de la democràcia i el benestar va anar acompanyada de la reducció de les desigualtats. Als Estats Units, que van sortir de la crisi del 1929 amb polítiques econòmiques expansives, el president F.D. Roosevelt va fer seva una frase d’un jutge del Tribunal Suprem: "Els impostos són el preu que paguem per una societat civilitzada" i, de forma conseqüent, va elevar el llindar dels impostos que pagaven els més rics. Avui costa de creure que, als anys 1940 i 1950, els multimilionaris americans poguessin arribar a pagar un 90% dels seus ingressos en impostos!
A partir dels anys setanta, però, les tornes van canviar. Començava el que l’historiador i sociòleg nord-americà Christopher Lasch va descriure com la "rebel·lió de les elits", que tindria conseqüències serioses en l’àmbit de l’economia i la política. En un llibre titulat La rebel·lió de les elits i la traïció a la democràcia (1995), Lasch analitzava la creixent desigualtat social als Estats Units, i ho feia capgirant el títol d’un cèlebre assaig, La rebel·lió de les masses (1930), on el filòsof José Ortega y Gasset formulava la gran ansietat que va provocar entre les elits conservadores la irrupció de les masses en la política dels anys 1920 i 1930. Segons Lasch, que era també un moralista, a finals del segle XX, les noves elits, en un context econòmic dominat per la globalització, ja no vivien en el mateix món que els seus conciutadans. I, per tant, ja no se sentien obligades amb la comunitat de què formaven cada vegada menys part.
Avui, la pregunta del milió de dòlars és per què els perdedors d’aquesta "rebel·lió de les elits", les classes treballadores, consenten, amb el seu vot, l’encimbellament al poder d’individus tan poc de fiar com Trump o el seu deixeble Milei (a qui els seus col·laboradors anomenen el Loco), que estan a punt d’iniciar unes polítiques de reducció dràstica de l’estat del benestar –començant pel desmantellament de l’administració pública als Estats Units que executarà un multimilionari ultra com Elon Musk, a qui el seu amic i admirador Milei ha qualificat d’"heroi"–. No hi tenen res a guanyar, però segueixen la consigna que els venen, a la televisió i a les xarxes socials, aquests líders histriònics, en el sentit que faran dels Estats Units, o de l’Argentina, "un país on l’estat no regirà les nostres vides": un país "lliure" i, de nou, "gran".
La resposta a aquesta pregunta és complexa i multifactorial, però sens dubte té molt a veure amb el grau de formació cultural. Fa poc, l’historiador italià Carlo Ginzburg, membre d’una família d’intel·lectuals antifeixistes, afirmava que després del triomf de Trump "el feixisme té futur", justament a causa d’una "manipulació de les masses" que persisteix amb les fake news. És, si fa no fa, el mateix que deia, amb paraules més senzilles, l’escriptor valencià Rafa Lahuerta, entrevistat per aquest diari: "Sense la literatura jo podria haver estat un votant de Vox". I després alguns es pregunten encara quina utilitat podria tenir l’ensenyament de la literatura. Que vagin badant.
