Consensuar una regulació
Jurista i directora de la Fundació Víctor Grífols i LucasLa irrupció de les tecnologies de reproducció assistida (TRA) fa més de 35 anys ha fomentat la diversitat de models de família i els orígens genètics dels nascuts. Això avui obre un ampli ventall d’opcions per tenir fills i accedir al rol de pare o mare, en cas que hi hagi problemes de fertilitat, ja sigui per causes mèdiques o bé estructurals (monoparentalitat o parelles homosexuals). La gestació per substitució és una d’aquestes fórmules que les TRA ens permeten, i és polèmica.
Prefereixo gestació per substitució a maternitat subrogada perquè el que se subroga o encarrega a una dona, per compte d’una parella homo o heterosexual, no és la maternitat com a tal sinó el fet biològic de la gestació i el part. Exercir la maternitat o la paternitat va molt més enllà i té a veure amb el deure de cura, l’estimació i la responsabilitat d’educar i fer créixer saludablement al fill. Aquest ha de ser sempre el darrer objectiu de la reproducció.
La problemàtica es planteja en l’acceptabilitat o no d’aquesta pràctica. Mentre que per a uns representa el lliure exercici de la dona a disposar del propi cos i el dret d’aquells que volen ser pares a buscar la millor alternativa, d’altres hi veuen una forma d’explotar i instrumentalitzar la dona que consideren inacceptable des d’un punt de vista ètic i jurídic. La realitat és diversa i certament en alguns països aquesta pràctica comporta una explotació de dones vulnerables, a qui se sotmet a embarassos contractats contra la seva voluntat i a canvi de ben poca cosa. Però en altres països és una pràctica voluntàriament acceptada per dones que es presten a fer-ho sense coacció però a canvi de diners o fins i tot de manera altruista. Segons quina sigui la vulnerabilitat social de la dona, l’intercanvi econòmic pot esdevenir un incentiu de tal magnitud que qüestioni on queda la seva dignitat personal. Això, si no és també una forma de coacció.
El marc legal a Espanya prohibeix la gestació per substitució en qualsevol fórmula, mitjançant la nul·litat de tot contracte o acord que es pogués establir. Les parelles que hi volen optar la contracten en països on està permesa (Canadà, els EUA, Ucraïna, Austràlia, etc.), si bé amb problemes administratius després quan arriben aquí, ja que Espanya no reconeix les filiacions dels nascuts per encàrrec en altres països. La pràctica va en augment i planteja un debat ètic, social i jurídic. Què cal fer: mantenir una prohibició absoluta, que sabem positivament que no acabarà amb aquestes pràctiques, o optar per una regulació que hi posi ordre i marqui uns criteris del que, com a societat, considerem èticament acceptable? El tema és objecte de debat recurrentment, i fins i tot algun partit polític ja ha plantejat la necessitat de regular-lo. També hi ha hagut pronunciaments diversos, per part d’institucions i societats científiques, amb criteris diversos sobre què caldria fer.
El que sembla absurd és amagar el cap sota l’ala o quedar-se en el terreny de la proclama del no per sistema. No evitarem el turisme reproductiu, que Espanya fomenta amb una legislació sobre reproducció assistida de les més permissives d’Europa. De fet, l’Estat acull la demanda de moltes parelles d’arreu del món, cosa que li reporta un percentatge del PIB important per a l’economia del país. Tampoc evitarem que en altres països es facin malament les coses i es vulnerin els drets de la dona. Però potser sí que podem consensuar una regulació de la gestació per substitució que, d’una banda, doni cobertura als nens nascuts per aquest procediment en altres països sense penalitzar-los; i, de l’altra, admeti la pràctica sota un format que eviti la mercantilització i l’explotació amb un model altruista i controlat públicament, amb una compensació justa a la gestant i procurant sempre que es respecti la decisió lliure de la dona i la seva protecció durant l’embaràs i els seus possibles efectes. Probablement una regulació en aquesta línia, sotmesa a controls i a condicions, respondria a la demanda d’una societat moralment plural i democràtica, com hauria de ser la nostra.