Una de les trampes retòriques del conservadorisme és l'apel·lació constant al “consens” i la denúncia, no menys constant, de la “divisió”, totes dues entre cometes. Dissabte passat, a les quatre primeres pàgines d'un diari conservador editat a Barcelona, s'hi podien llegir fins a tres titulars que denunciaven divisions. A la portada, un destacat avisava: “Divisió a la manifestació de l'Onze de Setembre”, i remetia a una informació a l'interior, amb un titular encara més explícit: “L'independentisme ensopega amb una altra divisió per la marxa de la Diada”, en al·lusió a la decisió de Pere Aragonès de no assistir a la manifestació convocada per l'ANC. A la pàgina dos, un article del director amb el títol “Estats Desunits d'Amèrica”, que es feia ressò d'una vinyeta de The Economist (un altre mitjà conservador) sobre la crispació creixent entre Biden i Trump. I a la quatre, la que era la notícia del cap de setmana: “Xile vota demà dividit una nova Constitució progressista”. El vincle entre divisió i independentisme (a Catalunya) i divisió i progressisme (a Xile) quedava subratllat de manera, diguem-ne, poc subtil. Als Estats Units d'Amèrica, a pesar de la divisió, es donava la raó a Biden, perquè donar-la a Trump no seria de moderats.
Segons aquesta visió de les coses, per tant, genera nocives divisions tot allò que pugui desbaratar l'ordre establert, i suscita en canvi oportuns consensos tot allò que contribueixi a reforçar-lo. L'independentisme català, és cert, fa temps que viu extraviat en un al·lucinat enfrontament intern, però això no representa cap divisió amb efectes reals damunt la societat, sinó una forma barroera de gestionar la natural disputa de l'hegemonia entre els partits majoritaris d'un mateix espai polític. Encara més falsa era l'acusació que se li va fer al mateix independentisme de “dividir”, i fins i tot “fracturar”, la societat catalana, una tergiversació de la qual encara viuen Pedro Sánchez i el PSOE. Davant de l'eventualitat d'escollir entre la independència del país o la continuïtat de la situació actual, és normal que els posicionaments s'esmolin i es confrontin, fins i tot amb vehemència, però d'aquí a parlar de fractures, de xaps i de descosits, hi va (o hi hauria d'anar) un bon tros. Ho dic perquè tornem a ser als dies 5, 6 i 7 de setembre, i en tornarem a sentir a parlar més que a bastament.
Xile ha votat clarament que no a la Constitució “progressista”: els que se n'alegren, consideren que aquell país ha escollit el camí del “consens” (és a dir, la via conservadora) i demanen una Constitució “de consens” com diuen que ho va ser l'espanyola (el consens de l'amenaça d'un nou aixecament militar). L'esquerra, per la seva banda, en pot treure una lliçó útil: la necessitat d'escapar, com més aviat millor, de les pròpies trampes retòriques, que consisteixen a tapar d'adjectius cada cosa que fan (una “Constitució feminista, ecologista i intercultural”, proposaven a Xile els constituents a la ciutadania) i que molta gent percep, simplement, com a romanços.
