El conseller dels pobres i el locutor que no li cal demanar el vot

SANT BOI DE LLOBREGATQuan entro a l'Ateneu de Sant Boi em sembla que em trasllado virtualment al Tanatori de les Corts: 150 jubilats seuen a l'auditori de l'edifici capcots i silenciosos. Ni senyeres, ni música, ni caramels. Només veig quatre globus a l'escenari i un únic focus de llum per al faristol. Estic a punt de senyar-me i començar a repartir condols quan aterra a l'escenari Josep Llop, un diputat de CiU invident, que gairebé cau i s'obre el cap a les escales. Després de donar les gràcies a la dona del president de l'Ateneu perquè aquest matí ha netejat la sala per a tots nosaltres, Llop dedica deu minuts a presentar els pobles del Baix Llobregat com el paradigma de la integració. Però res, sembla que ser paradigmàtics no motiva gaire els jubilats, que estan a punt de caure en un son col·lectiu fins que s'alça el locutor Justo Molinero i es posen aplaudir com bojos.

Entre petons, abraçades i algun globus una mica agitat, Molinero puja a l'escenari. Comença dient que no pensa fer política ni demanar el vot per CiU perquè tothom és prou intel·ligent per jutjar quin partit defensa més bé Catalunya. Repassa les seves misèries com a mecànic, com a taxista i tota la cursa que va fer fins a convertir-se en l'amo d'un petit imperi, i acaba dient que ell és andalús i que estima la seva terra, però que els seus fills i els seus néts ja han nascut aquí i que vol que Catalunya pugui decidir lliurement el seu futur i gestionar els seus diners com li plagui. Després confessa, en castellà: "Em va fer il·lusió que Montilla fos president, però els andalusos vam quedar malament amb el seu mandat". Mirant els jubilats, un lema clar: "Que no els mengin l'olla. Tots som catalans. I ara els deixo amb el conseller dels pobres". Quan estava a punt de baixar de l'escenari, gira cua, agafa el micròfon i ens informa davant dels riures dels avis que van poder sentir-lo: "Em trobaran cada matí a RadioTeleTaxi de vuit a una". El conseller Josep Lluís Cleries i González puja a l'escenari amb els seus dos cognoms, que semblen les millors armes. "No penso renunciar a la mare pel meu país", avisa el conseller, que és el clàssic convergent que podria militar al PSC. Les diferències entre ell i un Àngel Ros, per citar un socialista escolanet, són de circumstàncies. El que va ser president dels esplais cristians acaba posant-se el públic a la butxaca quan parla de retallades forçades. Sense poder polític, diu, no podem prioritzar temes com els desnonaments. I els jubilats se l'escolten, però sembla que alguns tenen pressa, i és que a la sortida de l'auditori hi ha unes taules amb coca i moscatell. Aprofitant que l'home que seia al meu costat tenia ganes de xerrera li pregunto què tal, el conseller dels pobres. "Home, pobre, pobre... -em diu-. Però s'ho ha treballat, perquè aquest no sembla venir de casa bona".