Consell de Cent cantonada amb n’estem fins al capdamunt

Fins i tot als veïns i comerciants menys colauers del carrer Consell de Cent de Barcelona, si ara els diuen que tornen a obrir el carrer per deixar-lo com estava, els agafa un cobriment. L’Eixample està exhaust de soroll, d’obres, de pols, de nous embussos, de carrers amb premi i carrers castigats, de radars, de les cues que provoquen les obres de la Via Laietana que comencen unes quantes travessies abans d’arribar-hi, i de l’ús intensiu i no sempre reglamentari de voreres, contenidors i altres elements de mobiliari urbà. Però tornar a obrir Consell de Cent per desfer-hi l’eix verd, no, gràcies. No passarà que veiem entrar-hi una altra vegada les excavadores, i no tan sols perquè encara queden un munt de recursos possibles davant la justícia, o pel malbaratament desproporcionat de diners públics que suposaria, sinó per pur sentit comú.

Hem entrat en el sempre pantanós terreny de la interpretació legal d’una decisió urbanística: ha desaparegut realment el vial del carrer Consell de Cent? No. Hi passen cotxes i hi descarreguen furgonetes i camions. Cal reformar cap pla general per prendre una decisió d’aquest tipus? On queda la potestat de l’Ajuntament per dissenyar aquest carrer i tots els altres carrers de la ciutat?

Una altra cosa és que el govern municipal de Colau no va trobar mai el to del diàleg i el consens a l'hora de portar Barcelona cap a un model de ciutat menys contaminada i més d’acord amb el canvi climàtic, i va acabar responent amb presses i amb supèrbia ideològica a la no menys superbiosa actitud dels que sempre han cregut que la ciutat era seva i es resisteixen als canvis, en una mena de cercle viciós d’acció-reacció. El més curiós és que després, a l'hora de decidir l’alcaldia, els dos mons sempre s’han acabat posant d’acord.