La consagració de Trump
Atemptat. En els primers segons de caos i por desfermats pels trets contra Donald Trump a Pensilvània, amb el micròfon del faristol encara engegat, se sent l’expresident republicà reclamant les seves sabates. Trump crida reiteradament als agents del servei secret, que estan a punt de treure’l de l’escenari, que vol les sabates (que deu haver perdut en el desconcert del moment). Ho diu diverses vegades. Enmig del descontrol i la incertesa, l’expresident està pensant en la imatge de la sortida. Tot passa ràpid i, vist de lluny, el simbolisme empetiteix. Però la fotografia d'un Trump ensangonat amb el puny enlaire, envoltat pels agents que l’empenyen cap al cotxe, s’ha convertit en la icona del seu retorn polític definitiu.
El messianisme trumpista és avui encara més fort. La convenció republicana a Milwaukee escenificava ahir la nominació oficial del seu candidat a la presidència. El Partit Republicà agenollat davant del trumpisme, dependent d’un capital econòmic i polític corrosiu, però sense el qual no es veuen capaços d’arribar al poder, abraça la força d’un Trump convertit ara en víctima del clima de violència política que ell mateix ha contribuït a alimentar durant anys: des de la seva connivència amb la violència supremacista a Charlottesville el 2017, fins al suport als "patriotes increïbles" que van assaltar el Capitoli el 6 de gener del 2021. Trump és l’home que ha animat a agredir la premsa i els activistes que es colaven als seus mítings; que ha prosperat en el tribalisme polític com ho va saber fer en el seu món de casinos i telerealitat.
Erosió. Els Estats Units són un país cada cop més violent: les amenaces als membres del Congrés s’han multiplicat per deu els últims anys; també han crescut les denúncies per assetjament contra consells escolars i legisladors estatals, així com l’assenyalament de jutges i el malestar de la comunitat afroamericana. No és un fenomen exclusiu dels Estats Units. També Europa ha viscut la seva dosi recent de violència política i de processos electorals trencats per la polarització.
El president, Joe Biden, està en un moment de vulnerabilitat extrema. El candidat demòcrata –obligat a desactivar la revolta interna que demana substituir-lo en plena cursa per la reelecció– s’ha quedat sense l’argumentari central de la seva campanya. L’atac constant a un Trump autoritari, titllat d’“amenaça a la democràcia”, trontolla quan el republicà emergeix com la víctima d’aquesta polarització, i demana “unitat” al país.
La “república fràgil” que els politòlegs Robert Lieberman i Suzanne Mettler descrivien a la revista Foreign Affairs l’any 2020, parlant d’uns Estats Units ostatges de les urgències i les crisis mal tancades, mai havia hagut de fer front a tantes amenaces com ara.
Emocionalitat. Donald Trump es presenta com el “guerrer” dels que s’han sentit “agreujats i traïts”. Dissabte, amb el puny enlaire, cridava als seus seguidors “Lluiteu, lluiteu”. El republicà no només s’ha fet fort a cop d’apel·lar a les emocions i les pors, sinó que ha arribat a construir una efervescència col·lectiva –com ho anomena el filòsof Émile Durkheim–; un estat d’excitació emocional que uneix tots els seus partidaris.
Però en aquests Estats Units de terra cremada, la política s’ha convertit en un exercici autodestructiu. Ja no hi ha rivals, sinó enemics del país. Les curses electorals es converteixen en amenaces existencials per a la supervivència dels Estats Units. I de la violència retòrica n'emana la violència política.
