El conjur de la denúncia falsa

"Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar". Havia vist samarretes i pancartes amb aquest lema provocatiu, que capgira l’estigma, en algun aquelarre feminista. Però era poc conscient d’un fenomen més proper del que pensava. Catalunya va ser un dels epicentres de la cacera continental, que comença al Pirineu. Hi va fer, pel cap baix, un miler de víctimes. Un genocidi, si fem èmfasi en la magnitud global de la matança (unes 200.000 a Europa) i la voluntat d’erradicar una categoria d’éssers humans. La barbàrie recau sobre les percebudes com una amenaça per a l’ordre establert, els costums sexuals, la distribució del treball productiu i reproductiu, el monopoli masculí sobre determinats sabers (metges, obstetres, apotecaris); però també sobre les indefenses i desvalgudes, a qui era fàcil encolomar qualsevol mort en un context de misèria i calamitats. Dones subversives, llevadores, guaridores, vídues, velles, immigrades, pobres. "No eren bruixes, eren dones". El manifest amb aquest títol, impulsat per la revista Sàpiens, és una iniciativa de reparació històrica per aquestes acusacions injustes. El detallat mapa interactiu aconsegueix una aproximació extraordinària sobre el terreny. Vaig descobrir, esgarrifada i atònita, quatre d’aquests casos a quatre passes de la casa familiar. Magdalena. Francina. Francesca. Montserrada. Desconec si la meva rebesàvia trementinaire va patir alguna mena d’assetjament o escarni, més enllà de cert menyspreu cap a les “dones que anaven pel món”, venedores ambulants d’herbes i remeis casolans des de la remota vall de la Vansa, a l’Alt Urgell. Fa ben poc que se n'ha dignificat la memòria, com a transmissores de sabers ancestrals. En un pla simbòlic, la cacera va contribuir a denigrar els coneixements tradicionalment femenins sobre la vida i la salut (els misteris del part, els secrets de la natura); a degradar la dona i limitar la seva autonomia; i a criminalitzar el sexe i les opcions no conformistes.

En l’atrocitat hi conflueix la intransigència social, covada pel fonamentalisme religiós, i el sistema patriarcal. Segons els experts i contra el que se sol creure, les autoritats seglars locals van actuar amb més rigor que la Inquisició, fent ús dels ressorts legals i del monopoli de la violència. S’ha de dir que amb l’entusiasme o la impotència dels veïns... i les veïnes. Al darrere de les execucions (a casa nostra a la forca, més que a la foguera), dels càstigs corporals, dels desterraments i les penes accessòries (com la inhabilitació o la confiscació dels béns) hi ha la misogínia, que implica l’aversió cap a la dona –fins i tot les altres dones, en una mena d’autoodi col·lectiu– i coagula en forma de violència. La fi dels assassinats en sèrie no significa, tanmateix, que s’esfumi la creença popular ni l’imaginari tradicional. Quan sento que el bisbe de Solsona ha estat posseït pel “malèfic”, amb la intercessió d’una mena de fetillera moderna, me’n faig creus de com encara cueja l’hostilitat i la superstició.

Sense bruixeria (la confabulació diabòlica basada en falòrnies i confessada sota tortura), la sang de les dones se segueix vessant. Més de mil cent cadàvers a Espanya, des que es fa recompte de les mortes a mans de les seves parelles o exparelles. La gossada actual no juga només la carta de la violència, sinó del descrèdit. El discurs ultra vol que cristal·litzi el mite de la dona pèrfida i insidiosa, la del hit que tan alegrement es corejava l’any 2000: “Que la detengan, / que es una mentirosa / malvada y peligrosa, / yo no la puedo controlar”. La mendacitat, com a hàbit patològic de mentir, no és un atribut femení, però la brama masclista va calant. N’hi ha que parlen de denúncies falses com un problema de política criminal. No ho és. Es tracta d’una llegenda, d’una farsa, d’una manipulació. Segons la memòria de la Fiscalia de l’any passat, de les 168.057 denúncies presentades, només 7 eren per denúncia falsa. Una fotesa, en termes estadístics, enfront del veritable drama: el maltractament que no compta, que no s’evita, que no es castiga. És per això que miren de confondre l’opinió pública equiparant les absolucions per violència masclista amb les acusacions inventades. El complot no és diabòlic, sinó mundà. Som netes d’una educació sentimental pròpia del consultori d’Elena Francis (“Aguanta, hija mía”) i d’un sistema judicial construït sobre el prejudici. Llegeixo pronunciaments amarats d’ignorància, per exemple, sobre el cicle de la violència de gènere; un patró que explica que moltes dones es facin enrere en la fase de penediment, anomenada lluna de mel, que segueix a la d’explosió i perpetua la relació. En aquest sentit hi ha debat sobre la supressió, en la llei de procediment penal, de la dispensa de declarar contra el marit.

Els esculls per denunciar i la malfiança cap a qui resol fer-ho no són, només, cosa de dones. Magnificar el cas del jove de Malasaña, que va simular una agressió homòfoba, va en paral·lel a minimitzar els atacs a la comunitat LGTBI i la discriminació quotidiana que pateix. Tampoc va, només, de minories. Passa amb la corrupció, un crim sense cadàver, i amb altres conductes que lesionen el bé comú, cas del medi ambient o la salut pública. Massa sovint s’acaba escrutant la vida i miracles de la persona alertadora, exposada a contracor. Es focalitza en les seves motivacions, irrellevants, en lloc d’investigar els fets per escatir la veritat i assenyalar responsabilitats. La directiva europea que protegeix a qui comunica infraccions del dret de la Unió, pendent d’adaptació a l’estat espanyol, deixa clar que la bona fe és únicament la creença raonable que els fets són certs. Que no s’ha de castigar qui s’equivoca o no pot demostrar el que diu, ni dissuadir l’alertador potencial amb exigències exorbitants, sinó atorgar-li  confiança i protecció. Petits avenços per a l’individu col·locat davant un dilema pervers: renuncia o denuncia. Venim d’una cultura de silenci. Apagat el foc, encara hi ha fum.