Un conill begut pot ser president?
Desitjo allò que altres posseeixen. Tinc enveja. Soc un envejós. La meua llista és insaciablement llarga: voldria les minipinces de cabell per a conills. També els abeuradors (d’aigua? De licors?) portàtils per a gossos. La palangana (24 colors a escollir) perquè el nostre gat ultranet de la secta de la santa puresa encara tingui els peus més virtuosos. Un xalet de quatre plantes per al hàmster amb inquietuds de decorar casa seua fins a un infinit de possibilitats que abans es morirà pujant i baixant al replà del 3-2. Collars, impermeables, perruquers, psicòlegs... Els animals, les bèsties, tenen de tot. Si em diguéssiu que hi ha preservatius per a canaris m’ho creuria. Copes menstruals per a aranyes. Cascs per a mosquits suïcides... Tots és possible en aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones.
Són més importants els conills que els pagesos. Però volem bròquils dels pagesos que devoren els conills. Però ei, els conills primer; per tant, ni menjar bròquils, ni conills. Volem dialogar amb porcs senglars per poder arribar a un acord bilateral, d’entesa i concòrdia, perquè puguin provocar lliurement accidents de 15.00 a 16.00 cada dia i la resta de la setmana respectin els semàfors que instal·larem perquè puguin circular amb més seguretat per a la seva espècie i una reproducció sense fi. I així tot. Ploreu amb la pel·li Alcarràs però voldríeu riure amb la pel·li Conills. Protagonitzada per conills gegants que es cruspeixen éssers humans en una barbacoa endiumenjada, per així acabar amb un plaga d’homínids que amenacen la construcció d’una urbanització de luxe dels pobres catxapons. I així tot.
Tot? Sabeu que els porcs de les granges han de tenir joguets perquè no s’estressin? I així tot. Sabeu que hi ha pagesos que reben amenaces per terra-mar-aire perquè els acusen d’assassinar animals? Sí, sí, sí. Que no es pot menjar gallines, vaques, porcs... Res. Com deia aquell: tranquil, ja matarem un bròquil! Ai, no, que tampoc el podem degollar. Per tant, ja menjarem PVC, plexiglàs, o merda d’aquesta que us creieu que us alimenta i us intoxica el cervell sense neurones. Des del neolític, xiquets, més de 400 generacions... la guatlla a la cassola. Respecte, animal. Sense agricultura no hi seríeu. Els primers són els pagesos: nyam-nyam i glup-glup. A les penes, punyalades, i als disgustos, gots de vi.
El vi animal és el futur. Fa un segle (1923) ja ens ho va fer veure, i beure, l’escriptor Ramon Reventós. El seu conte El diluvi al revés ens explica una arca de Noè transvestida. No hi ha diluvi: hi ha sequera. Com ara. Per tant, el vaixell és ple de bocois d’aigua, però els animals se la foten tota. Els humans tenen algunes botes plenes de vi. I les bèsties, assedegades, se’l foten a raig. Ja no volen saber res de l’aigua. Tenim animals mamats tot el sant dia. Són feliços, dòcils, mansois. Comença a ploure. A bots i barrals. No volen aigua. Només volen vi. Però el vi s’acaba. I han de beure aigua. I les bèsties es tornen salvatges, ferotges, rabioses. Així, ¿ja heu pensat en emborratxar els conills? També tenen dret a anar ben gats. Ai, que no es pot dir per no ofendre els gats. I així tot. I així morireu: devorats per un conill begut, a mossades, però de diàleg, clar, i bon profit.