Congressos, futurs i moderacions
El PP ja ha celebrat el congrés en virtut del qual els mateixos que fins ara feien reverències a Casado passen a fer-les a Feijóo. El nou líder del PP no és obtús, com l’anterior, i hi ha coincidència general a considerar-lo una versió gens modernitzada de Rajoy: el guru de la dreta espanyola, Pedrojota, es mostrava entusiasmat dissabte a la nit a La Sexta (feia petits saltirons damunt la butaca) i veia en Feijóo “les mateixes virtuts que en Rajoy, però sense el defecte de la indolència”. És a dir, un altre cínic, però un cínic feiner, i un digne successor dins la línia gallega iniciada pel fundador Manuel Fraga i el sempre inspirador Francisco Franco.
No és inoportú referir-se al PP com la dreta extrema d’Espanya, denominació que serveix per distingir-lo de l’extrema dreta ocupada per Vox (i abans per Ciutadans, sota la disfressa de reformistes i liberals), amb els quals té en comú el tarannà ultraespanyolista i autoritari però la diferència (important) de ser el PP, el partit d’estat per antonomàsia, cosa que l’obliga a guardar certes formes. Rajoy, en una entrevista posterior a haver estat evacuat del poder per la moció de censura de Pedro Sánchez, feia gala del seu cinisme dient: “De vegades penso: sembla mentida quants fatxes arriba a haver-hi dins el meu partit”. Feijóo, com Rajoy, representa aquest tipus de dreta moderada que, a Espanya, no és incompatible amb la convivència amb l’extrema dreta franquista (però dissimulant una mica, i no traient-ne pit com feia Casado). Rajoy es dedicava a fer de gallec despistat, fins i tot una mica babau, mentre els seus ministres cantaven El novio de la muerte a les processons de Setmana Santa. La idea de plurinacionalitat que ara presenta Feijóo com una gran aportació a la concòrdia, ja sabem també com la practica el PP: plurinacional quan governa en minoria i donant canya als catalans quan té la majoria absoluta (Aznar), i plurinacional només de boca però amb la llei Wert i el 155 com a grans obres de govern (Rajoy).
Aquest mateix cap de setmana el centredreta català s’ha acostat a la cultura i ha celebrat un consell nacional al poble d’Alcarràs, a veure si se’ls encomanava una mica de l’èxit de la pel·lícula. Jordi Sànchez ha anunciat que plega, en una decisió que parla a favor d’ell i que torna a posar en evidència les discussions internes entre els convergents, o postconvergents. Entre d’altres, la discussió entre seguir formant part de l’actual govern o bé sortir-ne i fer-lo caure (tot i que no se sàpiga ben bé amb quina finalitat, perquè el referèndum d’independència no se celebraria). Entre reafirmar-se com a nosurrenderistes o tornar a les aigües tèbies de, ehem, la moderació. Hauran de decidir-ho en el congrés que tenen anunciat per al juny, del qual haurà de sortir un nou secretari general o una nova secretària general. És curiós perquè, de fet, sembla que tant Junts com ERC descarten cada vegada menys una altra manera de viure -i de governar-, i en tots dos casos de bracet del PSC. Que també van ser del 155, però moderats.
