Als partits polítics, els cicles electorals de baixada sempre passen factura. Adversaris, enemics i companys de partit comencen a fer llista dels errors i dels encerts, i com que és habitual que les victòries tinguin molts pares i les derrotes siguin òrfenes, es posa en marxa la cacera interna.
El relleu de les direccions es pot fer fruit d’una reflexió política profunda que faci recalcular l’estratègia política, o centrar la crisi en els retrets personals i acabar en un escenari de vendetta siciliana. En el cas d’ERC la temptació de rellevar la cúpula després d’una mena de suïcidi col·lectiu és una temptació recurrent al llarg dels anys.
Ja fa unes quantes cites electorals que els votants li han dit a ERC que no convenç. Que la seva estratègia post-2017, centrada en el realisme pactista i en la gestió, s’ha ofegat entre un PSC capaç de capitalitzar els acords i un tarannà dialogant i un Junts simbòlicament resistencialista. ERC ha fet la feina de recuperar la governació i la institucionalitat, però no ha sigut capaç de convertir-ho en un actiu suficient per convèncer els electors. Li han faltat una majoria parlamentària, un lideratge clar i alguns quadres capaços de gestionar.
Llista de greuges
Aquests dies s’ha fet evident que el procés de reflexió sobre l’actuació de la direcció del partit l’octubre de l’any 2017 i el gir estratègic implementat posteriorment no va ser explicat obertament a les bases ni tampoc compartit honestament entre els membres de la direcció, cosa que va alimentar una llista de greuges i una desconfiança que han acabat en una implosió interna, simbolitzada pel trencament de la relació entre Marta Rovira i Oriol Junqueras. Si en algun moment van ser la bicefàlia més cohesionada de la política catalana, avui no es parlen directament.
De les declaracions dels entorns dels uns i els altres i dels seus silencis i retrets públics es pot deduir que hi va haver diferències ja en el procés de negociació dels indults, de l’amnistia, del paper del lideratge d’Oriol Junqueras dins i fora de la presó, de la convocatòria electoral avançada i de l’encàrrec o monitorització de l’estructura de propaganda política de la B.
Amb l’actiu de la presó i de l’exili, Junqueras i Rovira sembla que reivindiquin la seva entrega sacrificial a la causa i alhora experimentin un sentiment mutu de traïció.
Més enllà de les relacions humanes hi ha una raó més senzilla: una concepció diametralment oposada de per on passa la reconstrucció del partit. En el fons, hi ha la voluntat de Marta Rovira de deixar pas i la d’Oriol Junqueras de mantenir-se políticament actiu i en primera línia. Si Rovira considera que el millor servei a la formació és afavorir el relleu amb persones sense la càrrega emocional del 2017, Oriol Junqueras creu que està en millors condicions que mai per seguir a la presidència del partit i que la presó no és un impediment sinó un actiu.
Diferències estratègiques
Avui la crisi a ERC no sembla de projecte sinó de lideratges. Les diferències estratègiques de les diferents candidatures no són fonamentals, però tampoc és probable que hi hagi una aproximació entre les candidatures abans del congrés del partit.
Amb l’emocionalitat a flor de pell, ERC s’hi juga avui no només el lideratge, sinó la reputació de partit històric de valors republicans. Les activitats de l’estructura B de la comunicació del partit, destapada per una investigació de l’ARA, han de ser aclarides i desterrades. Els que van encarregar, pagar i posteriorment van intentar amagar l’acció dels cartells sobre l’Alzheimer han de deixar d’autojustificar-se i admetre que en la política també hi ha límits. No han sigut anys fàcils i per això, precisament per la guerra bruta de l’Estat, es requeria una mica més d’intel·ligència i de principis. L’equip de comunicació va confondre tenir el poder amb tenir la raó i va convertir la persecució dels seus objectius en un camí sense escrúpols.
Reconstrucció
Tot l’independentisme necessita repensar les estratègies i reconstruir-se a la rereguarda a l’espera d’un èxit sorprenent amb el PSOE o d’un eventual canvi de govern a Espanya. ¿Anem cap a un escenari postcongressual en què ERC tingui a la presidència Oriol Junqueras i Junts Carles Puigdemont? Podria ser. Un observador esmolat de la política catalana em resumia la seva opinió en una frase. ¿Les conseqüències del manteniment dels dos lideratges forts del 2017?: “Salvador Illa per a dues o tres legislatures”. Veurem, si són elegits, quin tipus de lideratge trien.
