El congrés d’Esquerra Republicana
Un dels llibres d’anàlisi política més sòlids sobre el trànsit del Procés al post-Procés va ser Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés, de Jordi Muñoz, aparegut el març del 2020. Prèviament, el 2018, en plena onada repressiva, Esquerra s’havia arriscat reorientant la seva estratègia de construcció d’una majoria social per la República a les condicions d’un cicle molt més llarg i costerut que l’anterior. Encara que una part molt significativa de l’independentisme continuava enganxada a l’èpica declaratòria i la jugada mestra, va semblar que aquella reorientació era ben entesa per l’electorat. Fins que en el cicle últim, governant a la Generalitat, el partit republicà ha acumulat mals resultats i han quedat al descobert les conseqüències de no haver fet el debat intern amb la profunditat que el gir requeria. Això ha coincidit amb un entorn independentista abocat al tacticisme partidista insubstancial, a les picabaralles de saló políticament irrellevants. I ha coincidit també amb un protagonisme institucional creixent d’Esquerra Republicana mentre minvava la seva vinculació als moviments i les mobilitzacions socials. Afegim-hi la indignitat incompetent d’uns quants aprenents de bruixot que no retien comptes als òrgans interns de control. Què podia anar malament?
El pròxim congrés d’Esquerra Republicana haurà d’abordar tot això. Aquests són els temes. Però el clima intern s’ha enverinat i tot s’ha volgut personalitzar. Com si es tractés d’un populisme qualsevol, o d’un partit sense projecte que s’hagués de construir al voltant de l’atractiu carismàtic d’algú, i no pas sobre principis, anàlisis i propostes d’intervenció política. De fet, aquest congrés ja naixerà massa personalitzat per haver de carregar, encara, amb la incongruència de votar primer les persones i deixar per a després el debat polític intern. Un debat que és urgent i que cal qualificar i situar en relació amb els grans temes que condicionen la vida de tothom. Un debat que, a banda de les qüestions ideològiques i polítiques fonamentals, haurà d’incloure també totes les coses relatives al model organitzatiu i els seus mecanismes de democràcia interna, el model de militància o els protocols i compromisos ètics. Un congrés per despersonalitzar el projecte i per desinstitucionalitzar-lo; per aterrar-lo i reconnectar-lo socialment.
Les grans transformacions històriques, les veritablement profundes, les que canvien les formes de vida i les mentalitats de la gent, necessiten temps per desenvolupar-se i afermar-se. Poden tenir acceleracions, fins i tot dies gloriosos. Hi podem identificar moments, episodis i potser personatges decisius. Però sempre són, al capdavall, el resultat de processos de canvi complexos. Curses de relleus. Per això aquestes transformacions històriques no tenen autor. Poden tenir figures emblemàtiques i dies de commemoració i celebració. Però són el resultat d’esforços col·lectius, de l’energia acumulada de moltes iniciatives i mobilitzacions. Fruit de moltes aportacions. De moltes persones que consideren la seva contribució anònima a la causa com una recompensa suficient.
A Catalunya, l’objectiu combinat de l’emancipació social popular vinculada a l’emancipació nacional ha tingut diverses formulacions polítiques d’orientació esquerranosa i sobiranista. Amb períodes farcits d’avenços significatius, amb fites ambicioses que semblaven a l’abast; però també amb etapes de patiment, de clandestinitat, de repressió i persecució. La història contemporània del país en va plena. Sense desmerèixer la transcendència històrica de les altres, la principal formació política que, continuadament i des de la seva fundació, ha enarborat com si fossin una les banderes del canvi social i la sobirania nacional, recollint i donant continuïtat a la llarga tradició del republicanisme obrer i popular del país, és Esquerra Republicana.
El congrés d’Esquerra de finals de novembre té com a horitzó principal interpretar bé en quin punt estem dins del camí cap a la construcció d’una majoria social democràtica que ens permeti bastir una República compromesa amb la defensa de la justícia, les llibertats, el benestar i la pau. Venim d’una llarga ressaca després d’un temps il·lusionant i engrescador. La ressaca no l’ha provocat la victòria de l’1 d’Octubre, sinó la incapacitat posterior d’administrar-la quan va quedar violentament establerta la impunitat repressiva de l’Estat i quina era la veritable correlació de forces socials (no només les electorals). El cicle ara és nou. I amb l’experiència acumulada, des de l’esquerra sobiranista hauríem de saber tornar a connectar amb la gent que volem al nostre costat i a la qual volem servir. No es tracta pas de mirar enrere i refer el trajecte amb el mateix equip perquè ara pugui fer bé el que en un altre moment no va saber fer o simplement no va fer. Es tracta de mirar endavant, interpretar el món on som i el món que ve. De proposar com encarar-lo. I trobar la gent generosa que vulgui formar part del nou equip i disputar la nova partida.