Un conglomerat de satisfaccions múltiples
El Sense ficció d’aquesta setmana homenatjava la companyia de teatre La Cubana repassant cronològicament la seva trajectòria i les emocions que ha generat. El documental combinava les imatges d’arxiu dels seus espectacles amb les declaracions dels integrants de la companyia en les diferents èpoques. En aquest sentit, era un treball convencional que funcionava sobretot estimulant la memòria de l’espectador.
En la presentació dels protagonistes hi havia un detall. Tots estaven col·locats en un espai que es vinculava a les bambolines del teatre. Un racó aparentment intranscendent que ens mostra allò que habitualment no s’ha de veure d’un espectacle. Però és una elecció estilística que connecta molt amb l’esperit de La Cubana: aquesta voluntat de diluir la barrera que separa el públic dels actors, de rebentar les interioritats del xou i deixar-les a la vista de tothom en aquest acte de provocació o desafiament que ha tingut sempre la companyia. Alhora, s’incloïa el moment en què se’ls demanava a tots ells que diguessin el seu nom i el seu càrrec abans de començar l’entrevista. Un protocol televisiu que normalment no s’ensenya a l’audiència però que en aquest cas permetia deixar entreveure un factor important a l’hora d’aprofundir en La Cubana: el tarannà dels que hi treballen. La barreja de sentit de l’humor, humilitat, disciplina i esperit foteta necessària per conviure en una companyia com aquesta. També cridava l’atenció la timidesa d’alguns, en contrast amb els personatges que després han hagut de fer esclatar davant del públic en situacions extremes, insòlites i surrealistes.
Més enllà de La Cubana –un títol potser massa convencional– explicava bé el joc teatral que va proposar la companyia i la seva evolució. També la manera com van transgredir el llenguatge preestablert no només al carrer o dalt de l’escenari sinó a la televisió. El guió reflectia els tempos de la companyia, el seu clímax amb l’espectacle Cegada de amor i el triomf de l’Estrellita Verdiales. “La Cubana és un conglomerat de satisfaccions múltiples”, diu Anna Barrachina recuperant la definició del company Genís Hernández. El documental recollia precisament això.
I seguint aquesta filosofia, en el tram final, Més enllà de La Cubana proposava un doble joc molt subtil. Allò que estava intentant aconseguir en l’audiència, hi ha un moment que s’intenta provocar també en els mateixos integrants de La Cubana que ens estan explicant la seva història. Veiem com se’ls mostren a tots les imatges de l’actuació musical de La caseta de paper. I tots riuen i s’emocionen veient-ho. I és aleshores quan descobrim la clau de per què estem davant de la televisió veient aquell Sense ficció: la nostàlgia. La Cubana apel·la a la nostàlgia col·lectiva del país.
