L'absència de capacitat dialògica condueix a l'enfrontament quan hi ha divergència d'interessos, de manera que, a la fi, una de les preguntes que ens podem fer és si realment sabem dialogar, ja que sense diàleg no hi ha res, excepte conflictes sense resoldre. El diàleg, en canvi, i quan es fa amb la ment oberta, permet comprendre les raons de l'altra part i és més fàcil arribar a acords després d'entendre el que és bàsic. El diàleg prefereix la concertació i l'abordatge positiu (fer front a un problema de manera reflexiva i creativa) a la confrontació sistemàtica (menyspreu i atribució de culpes), la interlocució (diàleg de dos o més) a el monòleg (vanitós i egòlatra). La distinció entre diàleg i confrontació, doncs, és molt rellevant. El diàleg és cooperatiu, interactiu, practica l'escolta activa, permet modelar la pròpia opinió a través de la parla amb el contrari, obliga a reflexionar i busca l'entesa per arribar a consensos. La confrontació, en canvi, és un mètode competitiu basat en l'enfrontament, la imposició, l'autoafirmació permanent, és excloent i no es basa en la comunicació. Entendre la metacomunicació, tot el que fa referència a l'acte comunicatiu, com ara els codis utilitzats i la relació entre els que es comuniquen, és important per entendre si és possible un diàleg. A més, és a través del diàleg que es poden modificar les relacions entre els participants.
Etimològicament, diàleg vol dir a través de la paraula, i està contextualitzat en l'alteritat i la comunicació amb altres persones a través de la parla. No és el mateix que discussió, que significa disgregar, i que manté actius els punts de vista divergents, sense poder-los transcendir amb facilitat. El diàleg dóna espai al dubte, a les actituds que rebutgen les certeses perpètues; és un exercici de reflexió, oposat a les reaccions viscerals, i suposa prendre distàncies als tòpics i prejudicis. El diàleg polític ha de ser un contrast voluntari d'opinions raonades, amb el propòsit de poder arribar a un consens o un acord. En cap cas és admissible, per inútil, un "diàleg forçat, coercitiu i impositiu"; simplement, no existeix aquesta variant, que en tot cas s'ha de denominar amb una paraula diferent de diàleg.
El diàleg conversacional és el procés de “donar voltes en companyia", un procés de comunicació entre dues o més persones que funciona amb algunes regles: voluntat d'escolta, alternança, reciprocitat, intercanvi d'idees, capacitat de modificar posicions inicials, i fins i tot influenciar transformant el nostre marc de referència mental inicial. El diàleg és una conversa amplificada que facilita la interacció de les parts, i a més és contagiós, ja que un diàleg condueix a un altre, i així successivament, en el que es denomina cadena de diàlegs.
És innegable que potenciar les capacitats dialògiques serà, ara i sempre, un dels mètodes més eficaços per a abordar els dissentiments i revertir situacions indesitjables. De fet, la immensa majoria de les situacions conflictives amb què ens trobem a la vida, les resolem de forma pacífica i mitjançant la paraula. Se'n pot fins i tot aprendre en l'etapa escolar, ensenyant a resoldre els conflictes per mitjà dels models dialògics. La qüestió és, per tant, com traslladar aquests mètodes a contextos de tensió i polarització política, en què la temptació de no fer servir el diàleg és innegable. Com més en sapiguem d'això, com a eina, com a actitud vital, com a cultura de consens i de pràctica de l'escolta, més gran serà la nostra capacitat de participar i exigir el seu ús, i no tant per eliminar els conflictes, com per gestionar-los adequadament. Té fins i tot una capacitat transformadora, tant per als participants que n'aprenen amb la interacció, com per al problema que es debat. La seva màxima aspiració és aconseguir una certa consciència empàtica, l'altra cara de l'enemistat permanent, però primer hem de decidir si, en política, preferim abordar o confrontar.
Vicenç Fisas és analista sobre pau i conflictes
