Contra el conformisme
Un inici memorable: “He vist destruïdes algunes de les millors ments de la meva generació sota l’efecte de la bogeria”. Així comença Udol, un dels poemes èpics més notables de la literatura contemporània. Actualment no sé com deu ser jutjat el seu autor, Allen Ginsberg. Suposo que alguns deuen elogiar la seva avantguardista defensa de l’homosexualitat i d’altres li deuen retreure la tolerància amb la pedofília. En el seu temps Ginsberg ja va assumir gairebé totes les controvèrsies possibles. Va ser lapidat moralment i políticament, però també va obtenir amplis reconeixements entre els joves que llegien les seves obres amb devoció.
Ginsberg va ser membre i portaveu destacat de la Generació Beat. Malgrat la seva violència verbal, en la pràctica va ser menys autodestructiu que Kerouac o Burroughs. Potser va ser el resultat de la seva primerenca adhesió al budisme, una espiritualitat que va estudiar a fons i va practicar durant tota la seva vida adulta. Potser va ser l’instint de supervivència, que li va permetre vorejar les situacions límit sense estimbar-se. Ginsberg va experimentar intensament amb les mateixes drogues que van minar la salut de molts dels seus companys de generació. Però, en el seu cas, la transfiguració poètica va acabar imposant-se. Ginsberg va escriure sobre les seves experiències amb substàncies al·lucinògenes, com en el mateix exemple d’Udol en referència al peiot. En algunes ocasions va recórrer a una mena d’escriptura automàtica, o més aviat a una poesia oral espontània de la qual feia enregistraments que, després, es convertien en poemes.
Tot i ser cèlebre per les seves contínues polèmiques, l’instint poètic d’Allen Ginsberg és innegable. A Udol estableix una línia directa amb Walt Whitman, de qui hereta el vers llarg, la prosa poètica i un cert sentit panteista de la naturalesa. L’èpica de Ginsberg, expressada en un llenguatge directe i cru, és un al·legat a favor de la lliure sexualitat i contra la cobdícia militaritzada del capitalisme. No obstant això, el que el fa més atractiu dècades després és la seva denúncia de tota forma de conformisme en l’ésser humà. Segons Ginsberg el conformisme mata. I això continua vigent.
