Conformar-se

C onformar-se. Aquest és el mot d’ordre sobre el qual es basteixen la majoria d’anàlisis dels totòlegs no independentistes del país. Per què al voltant de dos milions de ciutadans van decidir no conformar-se amb allò que se’ls havia atorgat (graciosament; perquè se’ls va cedir, no s’ho van guanyar) l’any 1979 (Estatut d’Autonomia) o el 2010 (nou Estatut massacrat pel Tribunal Constitucional)?

L’editor Daniel Fernández posava per escrit aquesta desagradable sorpresa fa uns dies. En una de les seves intervencions habituals per explicar-nos que és molt europeu i espanyol i una mica català, lamentava que un sector de la societat catalana ja no es conformi: “Una nació cultural que assolia l’autogovern i es conformava, sota el paraigua de la Constitució, com una «nacionalitat» [sic] en forma de comunitat autònoma. Conformar-se va ser també, en el sentit més col·loquial, el que van fer en el seu moment els nacionalistes més exaltats. Va semblar possible, doncs, ser una nació catalana amb lligams lingüístics i culturals no només amb les Balears i el País Valencià, sense haver de renunciar a la vegada a ser i sentir-se una mica o molt o quasi gens espanyol”. Després, continuava amb l’argumentari habitual dels falsos equidistants: és cert que el Partit Popular es va portar molt malament, però mireu què ha passat a Santa Coloma de Farners, a la plaça Sant Jaume, etc. No esmenta, però, el ninot d’Oriol Junqueras penjat d’un pont sobre la carretera, a Sant Vicenç dels Horts, perquè això deu ser una anècdota sense importància, o no té la càrrega verinosa del tripartit de Sant Cugat del Vallès.

“Conformar-se”: aquesta és la clau de volta de tot. Per què, a partir dels tripartits (també els carregava una part del mort de l’independentisme; és la manera de posar els germans Maragall en el sac dels dolents), i abans amb el pujolisme, una bona part de la societat catalana (uns dos milions de persones, aproximadament?) va decidir que no es volia conformar amb el que es derivava d’aquesta magnífica Constitució de 1978? Naturalment, la resposta es troba en la gana insaciable del pervers nacionalisme sense estat (el que té l’Estat al darrere -l’espanyolisme del PP, PSOE, Ciutadans, etc.-és pur patriotisme... constitucional), atiat pel nigromàntic Jordi Pujol, alimentat per l’aprenent de bruixot Pasqual Maragall i tothom que ha continuat en aquesta línia.

D’aquí, continuava l’editor, se n’han derivat dues nacions irreconciliables dins un mateix espai. I hi afegia la corrua de tòpics que els totòlegs constitucionalistes acostumen a utilitzar per reafirmar que ells no són nacionalistes, que no són ni catalans ni espanyols (bé, sí, són espanyols, però també catalans, o una mica catalans, però sobretot espanyols... i europeus) perquè no volen triar, etc. No és una qüestió de nacionalisme banal; és allò que cap geperut es veu el gep.

Però tornem a la conformitat. El catalanisme en totes les seves variants (polítiques i culturals, lingüístiques i intel·lectuals), a dreta i esquerra, és acceptable, és tolerable, mentre es conforma amb allò que se li ofereix, que acostuma a ser una proposta única i irreformable en el temps. Allò que valia el 1979 ha de continuar valent el 2019. No hi ha possibilitat de reforma, de millora. I quan hom aixeca la veu, ja tenim la sedició, la rebel·lió i el cop d’estat. Com que les paraules i els conceptes han perdut el seu valor original, fins i tot els notaris poden utilitzar el concepte cop d’estat de la manera més lamentable, manipuladora i inexacta possible.

En el moment que un hom deixa de conformar-se, comencen els problemes. Aquest és un argument interessant, que lliga amb un altre assumpte, paral·lel, que ja fa molts anys que es va posar sobre la taula. Les primeres campanyes contra la normalització lingüística (la imposició lingüística, en diria algú) van lligades no només a la immersió a les escoles, sinó a una qüestió més complexa: el descobriment que el mercat cultural en català podia fer la competència al mercat en llengua espanyola. Una televisió en català de qualitat amb bones audiències, una ràdio en la mateixa línia, l’èxit de bestsellers editorials en català (qui no recorda les primeres traduccions de John Grisham, Forsyth, i tot el que va venir després: des d’El món de Sofia fins a Tolkien i Harry Potter), etc. De sobte, amb els anys, la cultura i els mèdia en llengua catalana ja no eren aquell sistema subaltern, subordinat al sistema cultural espanyol, que s’havia de protegir una mica -perquè en això el franquisme havia estat inacceptable-; un sistema cultural simpàtic, reduït, que tenia bons poetes i bons assagistes, però que no havia d’anar més enllà d’unes elits. El sistema cultural català es va convertir en un competidor seriós en molts camps. I aquí es van acabar la tolerància, les simpaties i la solidaritat de “ los intelectuales españoles ”.

Ens vam deixar de conformar amb allò que se’ns oferia a partir de la proposta de 1978-1979, i tot ha estat un enfilall de tensions, confrontacions, famílies trencades, amistats arruïnades, converses emmudides. I, en lloc d’analitzar per què la conformitat ja no valia, hom va decidir que la culpa (perquè sempre hi ha culpables; només en un costat, naturalment) venia del pujolisme, del maragallisme, i d’altres ismes tant o més perversos. Perquè, ja se sap, els nacionalistes són els altres.

Cap geperut es veu el gep.