La por al conflicte torna a Bòsnia
L’expansionisme serbi torna a amenaçar Bòsnia i Herzegovina. La camisa de força dels Acords de Dayton està a punt d’esquinçar-se definitivament. El president serbobosnià, Milorad Dodik, va anunciar el mes passat que la República Srpska es retirava de totes les institucions clau de l’estat tripartit de Bòsnia -incloent-hi l’exèrcit, la justícia i la hisenda- per crear-ne de pròpies. Una desvinculació progressiva que portaria a la “secessió sense proclamació”, segons denuncia la diplomàcia europea.
Dodik assegura que aquest moviment no suposa cap amenaça real de guerra, però ell mateix s’encarregava d’explicar, el 14 d’octubre, que hi ha set països europeus que donen suport a la dissolució de Bòsnia, i alguns són “amics” que li han promès ajuda en cas que la República Srpska sigui atacada per una “intervenció militar occidental”. La radicalització de Dodik, que nega públicament el genocidi de Srebrenica -la ciutat musulmana on l’exèrcit serbi va assassinar més de 8.000 persones-, desafia ara l’arquitectura institucional de la pau imposada pels Acords de Dayton, firmats el 1995 per posar fi a la guerra. Dodik feia anys que amenaçava amb la secessió de la República Srpska, però el detonant d’aquests últims moviments va ser l’anunci, el juliol passat, de l’anterior alt representant de la comunitat internacional a Bòsnia, Valentin Inzko, d’incloure al Codi Penal la prohibició de la negació del genocidi i dels crims de guerra provats, així com la glorificació dels criminals de guerra. Va ser la guspira, la coartada, per a un desafiament que no s’hauria materialitzat sense la certesa que Belgrad i Moscou hi fan costat.
L’últim informe semestral per a les Nacions Unides de l’actual alt representant internacional per a Bòsnia i Hercegovina, Christian Schmidt, ja advertia que les possibilitats d’un retorn al conflicte eren “molt reals”, i en culpava directament els dirigents serbobosnians. Però Rússia i la Xina van vetar que Schmidt pogués presentar l’informe al Consell de Seguretat de l’ONU a principis de novembre, tal com s’havia fet sempre fins ara.
La irrellevància de la Unió Europea després de més d’un quart de segle de presència als Balcans ha tocat fons amb la irrupció de Rússia i la Xina com a nous poders de facto a la regió. Mentrestant, el bloqueig polític a Bòsnia i la crisi sanitària arrasen l’economia del país, i l’amenaça de la pandèmia, que ha arribat a causar una mitjana de morts diàries superior a la que hi va arribar a haver durant la guerra, ha frenat les protestes d’una població cansada de tanta disfuncionalitat i corrupció del sistema.
El “món serbi”
La mà de Belgrad sacseja els fràgils equilibris dels seus veïns atiant la representació política de les minories sèrbies que hi ha en aquests països. A més de l’escalada secessionista de la República Srpska, a Kosovo el partit Llista Sèrbia també amenaça amb abandonar les institucions.
Al mes de juliol, el ministre de l’Interior serbi, Aleksandar Vulin, va assegurar en un discurs que “crear el món serbi, on tots els serbis visquin units, és la tasca principal d’aquesta generació de polítics”. El 2019 Sèrbia es va convertir en el primer país de la regió en despesa militar i va avançar Croàcia, que és membre de l’OTAN, i ara el govern ha anunciat un augment d’efectius.