Sense conflicte no hi ha llengua
Em temo que la qüestió idiomàtica a Catalunya anirà de mal borràs en els propers anys, i només cal sortir al carrer per adonar-se’n. És cert que en el debat polític català ara toca parlar de finançament i infraestructures, que són reptes sense idioma, però el degoteig de males notícies per al català és constant i genera un estrès creixent.
Alguns pensaven que el final del Procés enterraria el debat lingüístic, però està passant just al contrari. I és perfectament lògic. En els anys de puixança independentista estàvem tan ocupats parlant de com seria el futur estat català que vam aparcar la qüestió de l’idioma. Encara més: la necessitat d’empatitzar amb la població castellanoparlant va fer que molts relaxéssim la nostra militància lingüística, i que els líders del Procés remarquessin constantment que el castellà continuaria sent idioma oficial en una Catalunya lliure.
Aquests esforços van donar alguns fruits, però no van ser suficients, i la major part dels castellanoparlants van inhibir-se del referèndum, i van aplaudir (o van avalar silenciosament) la repressió i el 155. A sobre, va aparèixer la cançoneta que el català s’havia “polititzat”, que resultava “antipàtic”: la coartada perfecta per no fer l’esforç d’aprendre’l. Una coartada poc creïble, perquè bona part dels que feien aquests retrets portaven dècades vivint a Catalunya, sense saber ni un borrall de català perquè, al cap i a la fi, estamos en España.
Per acabar-ho d’adobar, la part més dretana del catalanisme va decidir fotre les culpes als immigrants acabats d’arribar, els més indefensos, de tal manera que a un africà o un pakistanès amb un any de residència, que no et dirà mai que estamos en España perquè altra feina té, se li exigeix més que a un espanyol (o burgès català castellanitzat) que porta aquí tota la vida gaudint del seu monolingüisme constitucional.
En l’últim segle la feblesa demogràfica del país, la pressió dels successius governs espanyols i la globalització han perjudicat el català fins al punt que ja és minoritari a bona part del país. Això no havia passat des de fa 1.000 anys –no us creieu les enredades dels que parlen d’una Catalunya secularment bilingüe–. La dreta espanyolista ha adaptat el seu discurs al nou context. Si durant el pujolisme es criticava la normalització perquè, segons deien, el català ja era normal, ara l’argument és a la inversa: com que el castellà és majoritari, la normalització va contra els drets de la majoria.
Davant d’aquest panorama, la població catalanoparlant (que inclou, i cal ressaltar-ho, milers de persones d’origen no català) està cada cop més emprenyada i també més combativa. La submissió tradicional està donant pas a una actitud molt més proactiva, tant en l’ús de l’idioma com en la denúncia de la seva discriminació. En el context europeu, el català és un idioma amb uns actius gens menyspreables: milions de parlants habituals, producció d’oci i cultura de bon nivell, i un marc legislatiu que no és el que voldríem però que ens dona eines per presentar batalla sempre que algú ens vulgui obligar a canviar d’idioma. Fins ara hem tingut, a més, governs que han apostat per la llengua, i ha de continuar sent així: sempre caldrà que els poders públics compensin les inclemències del mercat o el provincianisme dels que busquen desesperadament l’abraçada de l’ós de Madrid.
Però amb independència del context polític, la qüestió lingüística es dirimeix al carrer, i em temo que és inevitable que adopti la forma de conflicte. Conflicte no violent, però ferm i sostingut. Al cap i a la fi, a tot arreu, i en totes les èpoques, els drets individuals i col·lectius s’han obtingut plantant cara, no només seduint.
