Si el conflicte és intern, la solució també

Tenen raó Arrimadas i Iceta quan diuen que el conflicte català és també un conflicte entre catalans, i que cal un acord intern abans de pensar en el diàleg amb Espanya. Tenen raó, però a la vegada es contradiuen, perquè els seus partits (Cs i el PSC) són els que treballen més per impedir que el contenciós català es resolgui a Catalunya, sense condicionants externs. Actuant com les sucursals que són, aquests partits pretenen que qualsevol acord sobre el futur polític de Catalunya passi pel sedàs del Congrés de Diputats i el Tribunal Constitucional, la qual cosa vol dir que serien les togues, i no les urnes, les qui tindrien l’última paraula; i que la correlació de forces a Catalunya quedaria totalment desvirtuada (si es comencés a negociar en la conjuntura actual, per exemple, Iceta disposaria d’un poder coercitiu que els electors catalans no li han donat). Per tant, si bé els sobiranistes han d’acceptar que abans de combatre el drac espanyol tenen molta feina per convèncer centenars de milers de catalans que no volen la independència, els partits unionistes han d’acceptar que el seu pes polític a Catalunya el reflecteix el Parlament, no el Congrés de Diputats, i que la seva millor aportació al diàleg seria, justament, convèncer els seus correligionaris que, si el conflicte és entre catalans, són els catalans els qui han de tenir l’última paraula.

(Parèntesi pessimista. Perquè tot això passi, hi ha dos obstacles. Un de tàctic: la pressió patriotera de Ciutadans, que viu del conflicte territorial, fa pensar que Arrimadas no mourà un dit per un acord intern, i que Iceta no farà res que pugui perjudicar les opcions de Sánchez per romandre a la Moncloa. I un d’ideològic: Ciutadans creu que un senyor de Conca té el mateix dret a opinar sobre Catalunya que una senyora de Mataró; i el PSOE està molt pressionat pels dirigents meridionals que creuen, més o menys, que “Catalunya els roba”.)

Ara siguem seriosos i somniem l’impossible, com a París fa just 50 anys, i imaginem que el futur de Catalunya és a les nostres mans. Si és així, cal buscar, entre tots, un punt de confluència, una solució que representi una majoria qualificada. El 1977 aquest punt d’acord era l’Estatut d’Autonomia. Ara, el 2018, cal admetre que l’Estatut ja no és l’espai de trobada que va ser. Ha quedat àmpliament superat. Independentistes, confederalistes, federalistes i insatisfets en general sumen una majoria absolutíssima, segons l’últim sondeig del CEO. És aquesta la premissa que ens ha de permetre discutir sobre el nostre futur. El país no està per un nou zapaterisme ni pel reformisme lampedusià del Cercle d’Economia. I com bé saben els politòlegs i els experts en dret constitucional, hi ha mil camins per arribar a una fórmula de sobirania que ens garanteixi l’estatus de nació, un control efectiu del nostre esforç fiscal, i un reconeixement simbòlic dins i fora del nostre territori (el Mundial de futbol ens demostra fins a quin punt aquesta qüestió és rellevant per a moltíssima gent). Cal, en definitiva, trobar una fórmula que resulti imbatible en un referèndum, perquè també són majoria, segons la realitat demoscòpica, els qui creuen que el futur polític de Catalunya s’ha de decidir en una consulta legal. Quina és aquesta fórmula? Com l’hem d’anomenar? Ho hauran de dir els experts. Però cal començar a parlar-ne, amb imaginació, amb fermesa i sense prejudicis. I el primer torn de paraula correspon als independentistes, que són al Govern i representen la minoria més àmplia (i més decidida) del país.