03/10/2020

Confesso que he estat autonomista

La inhabilitació del president Quim Torra és una barbaritat democràtica i jurídica. Un nou pas en la degradació de la vida política espanyola. Per desgràcia ja no ens sorprèn res, cosa que no vol dir que ens hi haguem d’acostumar. Sí que m’ha sorprès, en canvi, que Torra acompanyés l’acomiadament forçat de la seva presidència amb un missatge que no s’adiu amb la seva manera de “pensar històricament”, per dir-ho amb Pierre Vilar. Per Torra sento un gran afecte personal, però no he sabut entendre la seva política al capdavant de la Generalitat. No m’ha deixat de desconcertar des del principi fins a la fi. Li feia un estil més de consens, de síntesi, transversal, a l’estil de la seva admirada Muriel.

Inscriu-te a la newsletter Les transformacions que venenLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara ha marxat dient que l’obstacle per a la independència és l’autonomia. Insinuant, així, que una part de l’independentisme ha decidit quedar-se en l’autonomisme. Va pels socis de coalició, esclar. ¿Realment creu que ERC ha renunciat a l’independentisme? ¿I si no ho creu, per què ho deixa entendre? Més perillós que ignorar la força de l’enemic extern és voler crear-se’n un d’intern. No conec cap independentista, ni diria que cap sobiranista, que se senti còmode amb l’Espanya de les autonomies. (Fins i tot molts autonomistes tampoc s’hi senten.) Però el problema no va per aquí. La qüestió és com avançar cap a l’estat propi, com tenir prou suports, dins i fora de la societat catalana, per a l’autodeterminació. No estem davant d’una temptació de marxa enrere, sinó de diferents visions estratègiques per seguir endavant, per fer possible el canvi. Això és el que fa temps que divideix la majoria independentista i dilueix el bloc sobiranista. Trobar el mínim comú denominador sempre ha costat: per unir cal cedir. La repressió post 1-O, la presó i l’exili han portat com a reacció els maximalismes.

Cargando
No hay anuncios

Insistint a desacreditar l’autonomia es corre el risc de rebaixar la importància del govern de la Generalitat. Trobo inaudit que un president injustament i arbitràriament inhabilitat abandoni el càrrec rebaixant la importància del seu càrrec. Una cosa és treballar per tenir plena sobirania i una altra renunciar a exercir i valorar la que tens. Entre altres coses, suposa un menyspreu als qui van aconseguir l’autogovern, fruit d’anys de combat contra el franquisme, i als qui el van consolidar durant la Transició. Aquella també va ser una lluita històrica, difícil i digna. No ens podem permetre desacreditar la institució, amb això no s’hi juga. 42.000 milions de pressupost no són cap bagatel·la, d’altra banda. Són una eina de construcció massiva. L’exercici del poder, encara que no sigui tot el poder, és crucial per demostrar la importància de tenir-ne més.

L’autonomia no és un problema per a la independència. L’autonomia és un avenç històric al qual molts volem que n’hi segueixi un altre, d’avenç. ¿Com es pot convèncer la gent de la necessitat de governar-nos plenament si li dius que l’autogovern no val res? I tant que val. I més que l’hem de fer valer, cada dia, malgrat les limitacions, fent que sigui una palanca de futur. És un error, per no dir una irresponsabilitat, contraposar autonomia a independència. No podem anar rebaixant l’autogovern a l’espera de tenir el govern sencer. El tot o res històricament no ha valgut res, com tenia clar el ja enyorat Hilari Raguer. Acostuma a ser un regal per als de sempre, els que van fer el 155, els que voldrien quedar-se la Generalitat per diluir-la, per desvirtuar l’escola catalana, per controlar TV3, els Mossos... L’autogovern s’ha d’exercir amb tota l’energia i determinació, ha de ser la demostració diària de la voluntat col·lectiva de construir un país atractiu per a tothom. El camí és fa caminant. El govern, i la voluntat de més govern, s’enforteixen governant. Sense l’autonomia no hi haurà independència.