Confessions processuals
L’altre dia el Carles Capdevila, culer confés, escrivia tot el que no li agrada del Barça. Avui jo, processista declarat, ara que s’ha salvat la cosa, escriuré tot el que no m’agrada del procés. No m’agrada el dramatisme que a cada pas ens obliga a un tot o res. Em sobren banderes i em falten idees. No m’agraden els terminis autoimposats. Ni tampoc les pròrrogues agòniques. Darrerament ens hem creat massa enemics interns, i fan tanta nosa com els externs. No m’agraden les falses victòries. Ni les derrotes cantades abans d’hora. No m’agrada que als que creiem que és possible un bon final ens prenguin per il·lusos. I que només els pessimistes puguin anar de lúcids. No m’agrada els que sempre van d’àrbitre i no se sap a què juguen.
A la xarxa, hi ha els qui per animar-se aquests dies feien la llista de les coses que anaven pitjor que el procés: la Renfe, Unió Democràtica, la cultura -la vaig posar jo i alguns em van dir que la creativitat va bé-, el PSOE, l’Ebre de nou amenaçat pel Pla Hidrològic, la policia alemanya cega davant el masclisme violent, la borsa xinesa... En fi, qui no es consola és perquè no vol, oi?
Tinc uns amics que acaben de tornar del Senegal. Han quedat tocats per l’hospitalitat dels qui passen amb quatre coses. Per un país on es parlen desenes de llengües. Per la natura desfermada. Per les traces mig oblidades de l’esclavisme brutal. Per la força de la joventut i l’evidència de la vellesa prematura. Per la lluita independentista de la regió de Casamance. Per l’exemple solidari dels occidentals que hi han conegut. Per l’islamisme light tenyit d’animisme. Quan han arribat aquí s’han trobat amb el procés cap per avall, i se l’han mirat amb uns altres ulls, menys dramàtics. Si al Senegal se’n surten... Doncs aquí també. L’ombra de Llach és allargada.
Per viure (dins o fora el procés) sols necessites un cor, dos progenitors, tres àpats al dia, quatre parets, cinc o sis amics, un grapat d’il·lusions -posem-ne set-, tocar de peus a terra com a mínim vuit hores al dia, nou idees i deu contradiccions. Vaja, un xic de sort i un poc de tot. La resta, política.
Si un altre cop la cosa processual torna a trontollar i us recorden que “la realitat és tossuda”, els podeu respondre que “la il·lusió també ho és”. Si un dia us diuen que finalment sí, que el procés ha entrat en la contradicció definitiva, digueu-los que la vida és una contradicció permanent que només s’acaba amb la mort. Si llavors somriuen i van de perdonavides, perdoneu-los la seva manca de contradicció.
L’únic acord possible és l’acord en el desacord: “ Agree to desagree ”, diuen els anglesos. No és un mer joc de paraules. És l’essència de la política, i de la vida: no es tracta tant de convèncer o de vèncer com d’entendre’s des de la discrepància. Per viure, estimar i treballar amb algú no cal que penseu igual. Per pactar amb algú de fet cal que penseu diferent. La gràcia rau a acoblar la diferència. Mireu el meravellós món natural. L’altre dia Esther Giménez-Salinas citava Paul Valéry: “L’home és molt més complicat que el seu pensament, el més profund que hi ha en ell és la seva pell”. Pensem-hi.
El procés ve de lluny i per això seguirà. Hi ha un refrany rus que fa: “Queda’t ancorat en el passat i perdràs un ull; oblida el passat i els perdràs tots dos”. Sí, això seguirà perquè tenim un passat diferent i volem un futur diferent.
A cada bugada del procés, més que perdre un llençol, perdem un replec d’innocència. Atenció: és important no confondre innocència amb il·lusió. Els més il·lusionats acostumen a ser els menys innocents, els que comprenen l’abast i magnitud de l’empresa i que, conscients de les dificultats, empenyen fort, s’arrisquen, s’equivoquen... i no deixen d’il·lusionar-se cada dia.
