Confessem-nos els trastorns alimentaris
No suporto que durant els àpats la gent es posi a parlar de nutrició: que si això té tantes calories, que si allò és una bomba, etc. Ho trobo de mal gust perquè redueix el complex acte de menjar al seu vessant instrumental. Aquest costum tan estès em molesta també per una altra raó: em recorda qui vaig ser i tot l’esforç que vaig haver de fer per sortir-me’n. Em fa recordar tots els anys que em vaig passar descartant aliments (ai, la mantega), menjant menys del que necessitava, vivint amb culpa cada transgressió dels manaments dietètics que havia d’obeir si volia ser una noia moderna, occidentalitzada i atractiva. Totes havíem de voler encaixar en aquell ideal que en les famoses semblava una cosa natural. Bec molta aigua, deien les models. Faig ioga, medito. No afegien: i no menjo. Perquè la majoria de dones han de privar-se d’aquesta necessitat bàsica per poder estar tan primes com cal, les primes naturals són una espècie rara i difícil de trobar. La majoria de les que tenen un índex de greix corporal extremadament baix el tenen perquè han estat criades en captivitat, la captivitat dels cànons estètics malaltissos característica del món civilitzat.
La Malú ha confessat que va patir trastorns alimentaris. Una confessió que confirma el que tots vam veure: com una noia amb la cara de poma característica de les joves amb salut va passar a ser un secall de rostre allargat. Però l'opinió pública, tot i la suposada presa de consciència, és favorable als trastorns alimentaris i els valida, els promou i els aplaudeix. Si la magror és escandalosa troba excuses per justificar-la: fa molt exercici, treballa molt, es cuida. És misogínia sàdica disfressada de preocupació per la salut (hi ha més malalties associades a l'obesitat, ens repeteixen sempre, oblidant el patiment i el dolor de l’anorèxia). No, estimada, no et cuides si pateixes fam, si t’odies, si descartes el plaer del teu plat i creus que et mereixes castigar-te pel simple fet de necessitar aliment. No ens cuidem quan ens torturem davant del mirall, i la preocupació per l’alimentació saludable en molts casos no és res més que la mutació de l’anorèxia. Els trastorns alimentaris, de fet, són com una hidra de set caps a la qual, quan aconsegueixes tallar-n'hi un, n'hi creix un altre amb una altra forma: deixes les restriccions perquè és d’anorèxica, però et fas vegetariana o vegana o et treus el gluten o la llet o qualsevol aliment que la moda de torn hagi posat en la diana.
Una de les coses que més dificulten la presa de consciència sobre l’abast que tenen en aquesta societat els problemes del menjar és la falta d’honestedat de les mateixes dones que els hem patit. De vegades perquè ni tan sols ens ho veiem, d’altres perquè fa més vergonya que qualsevol altra cosa, i sovint perquè no volem que el nostre entorn ens recordi davant de cada plat que el nostre comportament no és el d’una persona amb salut. Conec moltes dones que no s’han vist mai com a anorèxiques i ho són de manual. En els mitjans hi ha casos escandalosos que salten a la vista, dones extremadament primes que haurien d’estar de baixa tractant-se la seva malaltia i que, en canvi, les tenim fent de presentadores com si fos la cosa més normal del món. De fet, les professions que comporten una exposició mediàtica en què la imatge és important haurien de tenir-ho com a risc laboral i les empreses, sobretot si són públiques, haurien de vetllar pel benestar de les seves treballadores.
Desitjo una revolució feminista: que un dia les dones sortim de l’armari del mal menjar i ens confessem les nostres manies, dèries i patiments amb aquest tema. Que totes diguem: sí, jo també estic tocada pel verí de la restricció, jo també he renunciat al plaer, m’he mortificat per ser com m’han dit que he de ser.