La confederació Pujol

Jordi Pujol acaba de fer 90 anys en total intimitat, i el debat sobre el seu llegat incomoda el conjunt de la societat catalana, que no pot sostreure’s a l’enorme influència que el fundador de CDC ha projectat sobre la història recent del país. Aquesta incomoditat deriva de la impossibilitat de deslligar totes les facetes de l’home públic: l’activista, l’ideòleg, el governant i finalment el símbol d’una manera de fer basada en la corrupció, que va afectar el seu partit, la seva família i finalment el mateix Pujol, arran de la seva confessió.

Que en els estàndards actuals la tolerància amb la corrupció sigui especialment castigada no exclou el fet que les generacions futures quedaran insatisfetes si, al preguntar per Jordi Pujol, se’ls respon que va ser, simplement, un altre polític corrupte. No és cert. Pujol va ser molt més -molt més de bo i molt més de dolent-. I és tan infantil tapar les seves males pràctiques amb la seva obra de govern, com negar-li, en nom de la moralitat, el judici crític que mereix com a governant.

Al segle XIX els pioners de la psicologia Théodule Ribot i Pierre Janet van formular la tesi de la confederació d’ànimes. Segons ells, l’ésser humà no té una única ànima, com pretenen les religions monoteistes, sinó un conjunt de personalitats en combat perpetu. Potser aquesta visió no convenç un catòlic com Pujol, però sí que deu agradar al seu jo més polític, l’home que va exercir el poder prou temps per saber que la vida avança a través de les contradiccions, de la convergència d’interessos, i que, com sovint explicava ell mateix, per arribar al cim d’una muntanya cal fer moltes giragonses. El que molts no sospitàvem és que aquestes giragonses anaven més enllà del que és èticament tolerable.

Cadascú pot triar el seu Pujol preferit: el cristià devot; l’activista empresonat per la dictadura; el banquer mecenes que va acabar sent un mal banquer; l’ideòleg d’un moviment que va contribuir a la cohesió civil de Catalunya; el governant que va prestigiar la Generalitat i que va mantenir el suport popular durant 23 anys; el cabdill personalista que es va erigir en l’únic intèrpret de les necessitats del país; i, finalment, el pare de família permissiu que va deixar fer mentre la corrupció sistèmica contaminava el seu partit i el seu govern.

Triar un Pujol o un altre pot ser útil als seus adoradors i als seus enemics. Però qualsevol analista rigorós sap que l’expresident és un perfecte exemple de la confederació d’ànimes de Ribot i Janet. Totes les ànimes de Pujol són Pujol; i no només no s’exclouen, sinó que es complementen. El Pujol patriota explica el seu esperit de sacrifici però també la seva ambició. La seva dèria pel país el va portar a ser un governant capaç de combinar el peix al cove amb la visió estratègica; però també el va conduir, finalment, a la convicció que Catalunya el necessitava més que a ningú, i que tots els seus actes -també els actes reprovables o il·legals- s’havien de tolerar perquè, al cap i a la fi, al cim de la muntanya s’hi arriba fent giragonses.

Encara em pregunto com una persona preocupada per la posteritat va permetre que uns diners a Andorra i les presumptes activitats corruptes dels seus fills i acòlits posessin en perill el seu llegat. L’única resposta que se m’acut és que, en el seu cas, com en molts d’altres, un cop el poder es dona per suposat, la supèrbia apareix de forma automàtica i ennuvola la percepció de la realitat. Per això és tan important, en democràcia, posar límits temporals als hiperlideratges.

Malgrat tot, el balanç del pujolisme arribarà, serà exhaustiu, i no es limitarà al trist epíleg que l’ha dut a l’ostracisme. Perquè si no es fa d’aquesta manera, renunciarem a entendre la Catalunya de l’últim mig segle.