Pocs de vosaltres ignoreu la primera frase de Cien años de soledad. Alguns potser us la sabeu de memòria i tot. És única, és magistral, per dos sintagmes: pelotón de fusilamiento i conocer el hielo. Així comença el llibre, amb el coronel Aureliano Buendía “molts anys després”, davant l’escamot d’afusellament, recordant “aquella tarda remota” en què son pare el va dur a “conèixer el gel”.
Els grans transmetem als petits, de vegades també a les mascotes, aquesta idea tan divertida, tan curiosa, del gel. Qui no ha menjat gel, pel pur plaer de la fredor entumidora? Que divertit el primer dia que un bebè tasta el gelat. La sorpresa, primer; després, l’avidesa o l’alegria o la prevenció o una seqüència de tot plegat. Jo recordo el primer gelat de la meva filla, que era de menta (un sabor que no em diu res i que a ella la torna boja). I quan el tasta un gos? Un gelat ho conté tot. Alegria, coartada i també ironia amb les formes. Hi ha el que té forma de peu, el que té forma de dit, l’equívoc Calippo, el que té forma de coet, el que es diu—existeix encara?— Drácula... Es pot menjar pel carrer, caminant o jugant. Es pot llepar o es pot mossegar. Es pot menjar en una granja, on hi ha aquests elements tan bonics com ara les canyes, els tovallonets de paper, els gots de vidre alts, les boles... Qui no ha somniat en fer aquesta feina, la dels que els despatxen, agafant boles i més boles amb aquell aparell metàl·lic que té dues posicions, que després es renta amb aigua? Hi ha el gelat dels petits, que poden ser el Cola-jet, o el —inexplicable—barrufet, de color blau. Després hi ha el gelat de les senyores Pones, que és el corte, amb dues galetes, molt més avorrit, perquè només n’hi ha de vainilla i xocolata o de maduixa.
Els gelats són la nostàlgia dels adults, en aquest estiu tan calorós, i serveixen, almenys en el meu cas, per no pensar en una possible repetició electoral.
