Vaig conèixer Carlo Padial

Vaig conèixer Carlo Padial una tarda de primavera, crec. Ens teníem llegits i vistos dels mitjans i un bon dia ell em va convidar a fer un cafè a través d’una mena de Tinder del segle XX que es deia SMS. Al Bracafé del carrer Casp de Barcelona ja em va parlar de psiquiatres, del seu pare i de la insòlita vida que havia portat i de l’encara més insòlita manera que tenia el Carlo d’analitzar-la i treure-li un suc artístic àcid però adictiu. Jo llavors era un fan embogidament enganxat al Go, Ibiza, go! Era un programa a YouTube on la seva productora (Pioneros del Siglo XXI), el seu soci Carlos de Diego, guionista i historietista, i el seu alter ego i descomunal actor/personatge Dídac Alcaraz, feien d’extremistes multifunció. Sense oblidar, esclar, la figura fetitxe i sorprenentment potent de l’actor Josep Mauri, sempre apuntat a tots els bombardejos escènics que li plantegin. Fins i tot vam arribar a rodar coses plegats. Coses rares. Molt rares. Després va rodar dos llagmetratges, Mi loco Erasmus y Taller Capuchoc, i va escriure un parell de llibres: Dinero gratis i Erasmus, orgasmus y otros problemas.

Ara fa temps que no veig Carlo Padial. Però m’he llegit el seu últim llibre, Doctor Portuondo (Blackie Books), un llibre que confirma l’error dels primers pronòstics que molts van fer respecte a aquesta insòlita generació de creadors que ja fa un temps que anima Barcelona. Els van dir que feien posthumor, però, passat el temps, queda cada vegada més clar que a Padial o a Miguel Noguera (per citar un altre il·lustre nom) se’ls fa una greu injustícia si se’ls deixa en el calaix de l’ entertaintment blanc i inofensiu dels monologuistes habituals. Carlo Padial és, per a la cultura de la ciutat, un actiu de ràpida maduració que cal seguir atentament. Tot i que, com passa sovint amb la gent que treballa amb l’humor i la sàtira com a eina de comunicació, és probable que el cànon i els seus prescriptors mantinguin Padial i la seva obra rodejada d’un cordó sanitari. Aquell cordó que sovint s’aplica als bojos que no tenen por a les seves pors, al risc i al vertigen que suposa la creació sincera i honesta.u