Condicionar l'aire

Fa una pila d’anys em van convidar a sopar en un club anglès exclusiu a l’elitista barri de Mayfair. El meu amfitrió era un americà excèntric, fill de la vella aristocràcia del dòlar. Ens assemblàvem com un brownie a un calçot, però apreciàvem mútuament les amistats circumstancials que ens permeten tafanejar altres mons amb mirada pròpia. El Savile Club era el súmmum de l’estil old british, el de les sastreries de Jermyn Street o la natura morta del restaurant Rules. En aquella època acceptava dones (convidades, no membres) només els divendres. Confesso que servidora, que l’únic club que freqüentava era l’Ateneu amb incursions voyeur al Círculo Ecuestre, es va empassar el gripau per pura curiositat. Al santuari victorià dels artistes encara s’hi ensumava el glamur il·lustrat de Rudyard Kipling o Henry James i s’hi podia albirar Le Carré i altres escriptors clàssics repapats als chesters de cuir de la sala de fumadors. Elles, des del llindar. Els modernets (i les modernetes) de casa bona preferien les maneres mixtes i relaxades del Chelsea Arts Club. Deia Groucho Marx que mai entraria en un club on l’acceptessin com a soci. Les dones no ens elevem, ni de broma, a certs estadis de lliure elecció. Fins i tot David Cameron va abandonar el White’s (el club més exquisit de la ciutat) perquè va rebutjar obrir les portes a les fèmines el 2008. Potser volia purgar les festes casposes al Bullingdon, el club d’Oxford on coincidia amb Boris Johnson i altres delfins fatxendes cridats a dirigir el món. Al Savile, la gran revolució ha estat mantenir com a "soci" una dona trans, tot i la transició, i ampliar el radi de visites femenines a totes les sales. Wow, quin vertigen! 

L’excusa per discriminar és rància a tot arreu. La tradició, la manera reaccionària d’aferrar-se al passat, no ve de cap dogma que exclogui les dones; en el si de l’Església o en tants altres cercles. El llast és més pesant que la làpida del sepulcre. No tinc gens de ganes de pertànyer a un grup on no soc benvinguda, però moltes decisions que m’afecten es prenen arreu en entorns informals, masculinitzats per les inèrcies socials i culturals; el palco del Bernabéu, la llotja del Camp Nou, la del vell Wembley... o el White’s, seu extraoficial dels tories a tocar de l’oficial. 

Sovint es nega la discriminació, camuflada sota l’aparença de neutralitat o de banalitat. Encara hi ha negocis que mantenen exigències lligades a l’aspecte de les seves treballadores. Talons, tint, maquillatge i la cotilla de la talla 38. Bona part de les discriminacions són, però, indirectes. Adoptar el patró masculí com a hegemònic provoca des de l’infradiagnòstic de malalties, com l’infart o l’endometriosi, fins a incomoditats menors. Hi ha un desinterès cap a les afeccions de les dones, educades per a ser sofertes. Durant llargs estius hem carregat amb xals o jaquetes per no pelar-nos de fred en actes o reunions on la climatització s’acomoda al model masculí. Val a dir que occidental, perquè a bona part d’Àfrica el caftà senegalès és una alternativa formal, lleugera i elegant. Abans em queixava, amb la boca petita, quan m’arribava al cervell l’atordiment de les extremitats inferiors. No cal dir que la indignació, somorta i silenciosa, escalava en sentit invers a l’aire fred. Vaig resoldre fer-ho notori quan notava la pell de gallina, ja que no es tracta d’una preferència individual sinó d’un fet col·lectiu. 

No és només l’equitat, sinó el sentit comú, que grinyola quan algú manté l’americana per amagar la camisa, amarada de suor, i contraresta l’absurd abaixant uns quants graus la temperatura general. Potser l’escalfament global no es resol a cop d’interruptor o comandament, però es pren consciència de com el comptador climàtic s’ajusta a convencions arbitràries. Brins d’ecolucidesa. Per la via del costum s’estira el privilegi més enllà del canvi de normes. És més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats. Moltes institucions i empreses tenien reglamentada la temperatura de l’aire condicionat abans de la petició de Sánchez a polítics i funcionaris de prescindir de la corbata “quan no sigui necessari”. Però l’androcentrisme ambiental i l’estretor mental condiciona el termòstat més que qualsevol recomanació. Bono, quan era president del Congrés el 2011, va esbroncar l’aleshores ministre d'indústria per presentar-se descorbatat a la cambra. Va mofar-se del gest de l’executiu japonès que, uns anys abans, recuperava la camisa de coll mao per donar exemple i mantenir la temperatura de l’aire a 28 graus. Lluny quedava l’americana de pana com a símbol de la Transició. El debat sobre el dress code sembla una rèmora d’un temps en què la dignitat de les institucions es mesurava per una formalitat en la manera de vestir que el confinament ha acabat de relativitzar. El recel cap a les samarretes reivindicatives no deixa de ser curiós quan l’única indumentària que dona nom a una categoria delictiva és la de “coll blanc”. La noció, encunyada als anys 50 per al crim econòmic i corporatiu (white collar crime), sol incloure el delicte ecològic o contra la salut pública comès per les grans empreses. El fet que els criminals semblin persones “respectables” n’explica la impunitat i la pobra censura social. 

Si algun protocol és història és el de Kyoto, el primer fracàs global per frenar les emissions. Com sol passar, les restriccions no arriben de la convicció sinó de la imposició. No responen a la ciència sinó a la butxaca. Davant la crisi energètica, més que un canvi d’hàbits profund hi ha gestos (en el millor dels casos) i branding daltònic. Energies verdes? L’autèntica energia verda ve dels boscos i dels camps, abandonats per un model de consum i de producció més retro que l’astracan. El carbó –causant del boirum, la combinació de boira i fum del Londres de Dickens– no és una moda que torna. La naftalina no contamina. Posats a ofegar-nos, el meu cap perplex evoca icones trivials per fugir de la grisor en què ens perdem per estupidesa contumaç. El vaporós mocador vermell d’Isadora Duncan, atrapat al Bugatti del seu amant mecànic; el vestit lluent del Happy birthday més famós de la història, que ahir cenyia la Monroe i avui emboteix la Kardashian...