Tot passejant, ara, pel Concili Vaticà II: amb Batllori, Martini i Hans Küng

Quan arriben les festes de Nadal sempre visito el meu bon amic Josep Maria Benítez-Riera, historiador de la cultura, al seu redós de Sant Cugat. Enguany, mentre m’hi apropava amb els FGC, pensava que el monestir santcugatenc té un dels claustres romànics més enlluernadors i musicals del món. Ja ho va escriure l’estudiós Marius Schneider en el seu assaig extraordinari El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y la escultura antiguas, publicat a Barcelona pel CSIC l’any 1946, precisament en el capítol tercer: “ Cantan las piedras ”.

No sé ben bé per què, mentre passejava amb en Josep Maria per un petit bosc ben a prop del monestir em va venir al cap un antic aforisme medieval que fa: “Hi ha virtut en herbes i pedres, però molt més en els mots” [In petris, herbis vis est, sed maxima verbis ]. I vaig lligar les pedres (els capitells), els mots (les preguntes a en Josep Maria) i les herbes (el jardí): il bosco sacro, una mena de bosc on les figures retallades dels arbres recorden, si no filem massa prim, les originals escultures de Bomarzo, un indret no gens llunyà de Roma.

Valentí Gómez i Oliver: Tot passejant per aquest bosco sacro on vius [així l’anomenem nosaltres], podríem enraonar al voltant d’un argument complicat i alhora fonamental...

Josep Maria Benítez-Riera: Com vulguis... Ara passejo poc pel bosc. Havent arribat als vuitanta anys em sento feixuc, camino malament i respiro pitjor, ja ho veus. Més aviat vagarejo sota els pins i em deturo sovint, observo. No puc fer aquelles passeggiate romane que solíem fer plegats... De què podem parlar? Tria tu mateix qualsevol record.

V.G.O.: Ja que em dius que puc escollir l’argument, m’agradaria que m’aclarissis, molt breument, algunes coses sobre el Concili Vaticà II.

J.M.B.R.: Vaja, és un argument de pes!

V.G.O.: Quina ha estat la seva importància?

J.M.B.R.: Molta. Ves per on, m’estimules per xerrar d’un fet passat, potser amb molt de futur, encara... Sí, important. Però abans de parlar-ne et suggereixo un record. Vàrem parlar del Concili asseguts prenent un cafè davant de la Fontana di Trevi, a Roma, ara fa uns vint anys. Em refereixo a la portada del llibre que estàvem enllestint. Una mà, reproduïda d’un gravat antic. Els cinc dits d’una mà esquerra. Recordes?

V.G.O.: Sí; fou la millor il·lustració per conjuminar la força del llibre 31 jesuïtes es confessen, que vàrem publicar. Es tractava d’una imatge del nostre qüestionari. L’examen de consciència abans d’una confessió. Però a què ve relacionar-ho amb el Vaticà II?

J.M.B.R.: Clavat, home! Mira: allí hi tenim el mètode per analitzar la importància del Concili. Després del primer pas previ, que diu “ gratias age ”, o actitud d’agraïment, segueix el segon pas, anomenat “ pete lumen ”, és a dir, demanar poder tenir la llum de l’observació penetrant per arribar al decisiu “ examina ”, o sia analitza, observa, critica, contrasta. Tot un moviment inquisitiu per descobrir la “realitat-real”. I quan l’has vist, aleshores “ propone ”, fes-te el propòsit d’acceptar-la tal com és. Sies coherent!

V.G.O.: ¿Estàs d’acord amb el que ens confessà el pare Batllori sobre el Concili? Ens va respondre que veia l’Església de començaments del tercer mil·lenni “com un fracàs de l’esperançador Concili Vaticà II” i ho reblava així: “La frustrant esperança del Vaticà II”.

J.M.B.R.: Ho sé. N’havíem parlat sovint. En certa mesura ha estat així, no només per a ell, potser hipercrític però coherent amb ell mateix, sinó per a d’altres. Recorda que el cardenal Carlo Maria Martini, tot i ser cardenal, ja va parlar amb acuïtat d’un desitjable Concili Vaticà III!

V.G.O.: Cert, i potser el cardenal jesuïta Martini ho lligava amb les argumentacions del teòleg suís Hans Küng. No és pas així?

J.M.B.R.: A mitges. No lligaven del tot, malauradament. Tanmateix, quina tripleta! Batllori, Martini i Hans Küng! Tant de bo haguessin pogut treballar plegats. Un historiador, un biblista i un teòleg revisant el Concili ben coordinats.

V.G.O.: Seria allò del “sic vos non… ” de Virgili.

J.M.B.R.: Sí. Vindria a ser aplicable a cadascú d’ells. El “sic vos non vobis mellificates, apes ” [talment vosaltres, no per a vosaltres feu la mel, oh abelles]. Tres grans saberuts libant cadascun d’ells de les flors dels documents conciliars una exquisida mel, quina profitosa reelaboració del Vaticà II n’hauria pogut sortir.

V.G.O.: Doncs parlem-ne. Si fora possible el que dius, com seria aquesta reelaboració?

J.M.B.R.: No avui, Valentí. Mira, ja fosqueja. N’haurem de parlar un altre dia. Permet-me ara divagar mentre encara veiem els pins, són reals. L’oreig els fa gronxar. Observem aquest pi concret. És fresc i brillant. No veiem, però, la saba que el fa viure fresc. La saba que li manté tan ufanoses les filiformes fulles. I, tanmateix, sabem que ell viu perquè xucla la saba invisible. Altrament el pi estaria sec. La saba, aquesta limfa que l’alimenta, aquest humor viscós vital que el manté viu, ufà, verd, lluminós. No la veiem ni tu ni jo. Però hi és. És real. Una realitat més enllà dels nostres ulls. I hem d’acceptar que hi sigui. És una evidència. Tot tan senzill, tan evident, potser tan clar, i… tan invisible.

Les ombres, gairebé sense adonar-nos-en, han començat a amuntegar-se arreu i per més que la natura sigui admirable en les coses mínimes, la mancança de llum ens ha obligat a deixar enrere, de moment, el fascinant i commovedor bosco saacro i aquesta breu conversa sobre un argument, tal vegada tan important com el Concili Vaticà II, que és, alhora, visible i invisible, viu i no pas mort, frustrant o engrescador. Dependrà del punt de vista de cadascun de nosaltres.