La concessió del telèfon
Benvolgut legislador català,
Llegeixo que el govern de la Generalitat està fent presentacions d'un conjunt de disposicions conegudes com a llei òmnibus. M'han dit que aquestes lleis que vostè ha promulgat han de permetre agilitzar els tràmits administratius. La intenció és lloable. Algú dirà que el Parlament no pot regular el que afecta el govern espanyol. No ens enganyem, les traves de l'estat espanyol no són les més greus. Tampoc ho són les que posa la Generalitat -encara que ho són més que les de l'estat espanyol-. Els impediments realment aberrants són els provocats pels ajuntaments, perquè, emparant-se en l'autonomia municipal, aquests organismes practiquen l'arbitrarietat i actuen impunement.
I no toco d'oïda. A tall d'exemple, li exposo un cas concret que afecta un bon amic que ha venut una màquina a una empresa industrial ubicada en un polígon d'una població important prop de Barcelona. Una inversió de dos milions d'euros. La instal·lació de la màquina requereix unes obres petites a l'interior de la fàbrica. La sol·licitud per al permís d'obres va entrar a l'Ajuntament a meitats de juliol de l'any passat. Havien de començar tan aviat com fos possible perquè la màquina (una inversió!) entrés en funcionament tot seguit.
D'entrada, el funcionari de l'Ajuntament ja va advertir que el mes d'agost gairebé tots se n'anaven de vacances i, per tant, el tema dels permisos quedava aturat -pel que es veu, els ajuntaments pateixen un estrès especial-. El cas és que, arribat el mes de setembre, el funcionari de torn va anunciar que cap al mes de novembre el permís potser estaria llest. Paciència. Però arribats al novembre van dir que cap a finals d'any, que determinats permisos han d'anar al consell comarcal. Com que el meu amic és un fan del Tintín, diu que va pensar: " Sapristi !" (estic segur, però, que el que va pensar va ser més gruixut). Evidentment, el permís tampoc no va arribar al desembre. Li van assegurar que estaria al gener. Però poc dura l'alegria a casa del pobre! La bona nova venia acompanyada d'un afegitó: durant el mes de gener s'havia de sotmetre el projecte a exposició pública (uns vint dies hàbils). "Recorda, per l'amor de Déu -m'assenyala el meu amic, desesperat-, que es tracta d'una màquina que s'instal·la dins d'una fàbrica ja existent!" Bé, el cas és que, després d'haver estat en exposició al mes de gener, l'Ajuntament descobreix ara que ha comès una omissió en el procés i determinats tràmits han de ser recomençats. Fa poc li han dit al meu amic que potser tot estarà llest al mes de març. I tot per a un permís d'obres mínimes!
Pot imaginar-se, estimat legislador, com estan el meu amic i l'empresa que ha d'instal·lar la màquina. Aquesta empresa, que té uns tres-cents treballadors, és catalana, inverteix en recerca i és capdavantera en la seva especialitat. La nova màquina és per produir més i millor. Als propietaris de l'empresa, malgrat que l'activitat va endavant, se'ls veu bastant desinflats pel que fa a les expectatives del país. És possible que les ampliacions d'activitats les facin fora de Catalunya. Mentrestant, el meu amic fa temps que dóna voltes a la idea de marxar del país. Esclar, ¿què han de fer? ¿Posar una demanda a l'Ajuntament per danys i perjudicis i estar cinc anys litigant contra una entitat insolvent? ¿Enviar algú a l'Ajuntament perquè els trenqui la cara? El meu amic dóna la raó a aquells inversors estrangers que no volen invertir ni un euro a casa nostra.
Alguna cosa hauria de fer com a legislador per impedir situacions d'indefensió d'aquesta índole. Perquè, salvant algunes excepcions, els ajuntaments catalans són un càncer per al país. Actuen impunement i ningú pot demanar-los responsabilitats. Ja fa temps que un estudi de les cambres de comerç avisava que les traves administratives més greus a l'hora d'obrir un negoci provenien dels ajuntaments. I com que no sembla que la llei òmnibus toqui a fons el tema municipal, li demano, si cau dins les seves competències, que faci una llei que s'ocupi específicament del control del ajuntaments catalans i ens lliuri de tanta barra i arbitrarietat que s'amaga rere el demagog municipalisme català.
Fa un temps vaig llegir La concessió del telèfon, d'Andrea Camilleri. L'hi recomano. Fa riure com descriu la inepta burocràcia siciliana. Quasi tan incompetent i ase com la d'aquí -no en va, Sicília fou catalana-. Bé, no el molesto més. Amb l'esperança que algun dia vostè aconsegueixi que la lògica del servei al contribuent formi part de l'administració local catalana, rebi el meu reconeixement.
