No hi ha dubte que la presentació de l’executiva d’ERC de l’acord d’investidura amb el PSC ha tingut un gran impacte als mitjans. Que s’hagi de sotmetre a la ratificació de la militància d’ERC el fa encara més intrigant: agradarà? No agradarà? Hi ha tots els elements per captar l’atenció del públic i dels mitjans. L’atenció no s’acaba a Catalunya, per descomptat. Els mitjans estatals li dediquen molta importància, normalment donant veu –o pronunciant– desqualificacions radicals. És convenient familiaritzar-se amb la diversitat d’opinions per fer-se una idea millor de què està en joc.
Fora de Catalunya se senten especialment les veus de les comunitats (CA) que tenen por de sortir perdent o que consideren inadmissible que els catalans o Catalunya puguin tenir cap tracte especial (singular). Totes les queixes podrien resoldre’s repartint més diners, però no ens enganyem, augmentaria el nostre dèficit fiscal. Potser en una proporció tolerable, perquè el cost podria ser menor que els guanys, però quan les CA fan soroll demanant compensacions, els imports que poden arribar a obtenir són espectaculars. Amb la primíssima majoria del govern de Pedro Sánchez, cada diputat val el seu pes en or.
També hi ha les queixes d’alguns sindicats dels cossos de funcionaris d’Hisenda (especialment de l’Agència Estatal d’Administració Tributària), que han estat capaços de bloquejar tots els intents de la Generalitat per transferir inspectors i tècnics cap a l’agència tributària catalana. La barreja de resistències corporatives i de complicació política fa que cada pas endavant, per petit que sigui, sigui viscut com una DUI que destrueix la unitat d’Espanya.
En aquest context, el document presentat per ERC és un pas endavant indiscutible. Tothom, a Catalunya, signaria un resultat com el que plantegen “per a un nou model de finançament singular”. Molts el trobarien –només cal llegir-lo– poc precís, d’altres no li sabrien trobar les garanties de compliment, i probablement tots convindrien que s’haurà d’anar veient què en resulta, però sense posar-hi gaires esperances.
Efectivament, el nou model que descriu ERC l’haurà de defensar davant del govern central dirigit pel PSOE el govern de la Generalitat dirigit pel PSC. Costa de creure que hi hagi gaire voluntat de tensar la negociació per part del PSC. Serà, en tot cas, ERC des de fora del govern, qui pressionarà, així com els grups d’ERC i Junts al Congrés dels Diputats. Aquest trajecte, combinat amb les resistències de l’entorn, duen al pessimisme. Tanmateix, no es fa camí si no es comença el camí. Davant de les crítiques dels pessimistes només es pot respondre amb acció i amb resultats. Resultats que cal que siguin ràpids, atès que guanyar temps i posposar la solució dels problemes complicats no ha estat només una tècnica del president Rajoy, sinó el modus operandi del PSOE davant de les peticions catalanes, encara que siguin del PSC.
De totes les crítiques que es fan a l’acord d’investidura, jo en subratllaria tres. La primera és que l’essència és la investidura. Un cop acordada, tota la lletra petita del contracte es pot complir o incomplir selectivament. De les 25 pàgines de l’acord, n’hi ha moltes que són una reactivació dels pactes assolits entre ERC i PSC per als pressupostos de la Generalitat que es van tombar el passat mes de març pel vot contrari dels Comuns. Caldrà veure si ara es posen d’acord. Si s’hi posen, caldrà avaluar qui ha sortit guanyant i qui perdent de la no aprovació dels pressupostos i de la convocatòria electoral. En tot cas, està clar que guanyaran Salvador Illa i el PSC. I segur que això pesa en la militància d’ERC.
La segona crítica és que hi ha perill d’inestabilitat a causa de la quantitat de programes de govern i legislatius que detalla. ERC planteja un bon feix de mesures que en podem dir d’esquerres que faran trontollar un partit que ha esdevingut moderat i de centre com el PSC. Això suscitarà contínuament la hipòtesi de si es pot formar una majoria alternativa, per exemple amb Junts, encara que sigui ocasionalment. Si es van resolent els problemes que afecten el president Puigdemont, tots els escenaris serien possibles. Dit altrament, vist des del Parlament de Catalunya, el mateix acord d’investidura és fràgil.
La tercera crítica es pot fer sobre la proposta de nou model de finançament singular, pròpiament dita. Jo la trobo un gran pas endavant. Però no hi ha dubte que hi ha molts motius per al pessimisme. Em mou més un realisme constructiu que un rampell de despit. Tornar a la dinàmica de guanyar autogovern en lloc de perdre’l és valuós, però difícil; mentre que obrir la possibilitat que l’enuig i el despit dominin és perillós, però fàcil.
