Conceptes que cal clarificar (ja)

Fa uns mesos em vaig referir en aquesta mateixa plana a l'ús (i a l'abús) que s'estava fent del terme vulnerabilitat. Avui hi torno, impactat encara pel tràgic desenllaç d'un desnonament al barri de Sants, a Barcelona, on un veí es va precipitar al buit quan els agents judicials van accedir a l'habitatge on vivia de lloguer. Tot plegat obliga a replantejar qüestions importants, i a fer-ho més enllà dels previsibles llocs comuns basats en consideracions purament emocionals, que aquí deixarem de banda. Resulta que la persona esmentada disposava d'un "informe de vulnerabilitat" referit a la seva situació econòmica precària, i suposo que també a altres factors. Pel que he anat llegint, aquest tipus d'informes tenen un fort component interpretatiu, és a dir, estableixen relacions causals entre la situació d'una determinada persona i uns fets concrets (en aquest cas, les conseqüències laborals derivades de la pandèmia, etc.). Estic convençut que aquest tipus d'interpretacions causals són honestes, benintencionades i imparcials... però no deixen de ser interpretacions. A més a més, poden obviar alguna de les múltiples variables que conflueixen subterràniament en cada cas concret. Vull dir, per exemple, que no és el mateix passar per un mal moment amb un estat d'ànim mínimament equilibrat i positiu que veient les coses d'una manera fatalista i tenebrosa enmig d’una depressió.

Certificar que algú és "vulnerable" no és tan senzill com mostrar amb nítids referents documentals que, per exemple, un és major d'edat, enginyer de camins, canals i ports o que rep una pensió mensual d'exactament 789,32 euros. La diferència és més important del que sembla a l'hora d'activar o desactivar determinades intervencions públiques: no pot ser que una decisió d'aquesta transcendència es basi en conceptes borrosos. Provaré d'il·lustrar-ho amb un cas ben senzill. Tots hem conegut nois i noies de 14 o 15 anys amb la maduresa pròpia d'un adult, la intel·ligència adequada per entendre problemes complexos, etc. Tampoc són infreqüents, però, els adults de 25 o 30 anys irresponsables, incapaços d'entendre un text senzill, etc. Això vol dir, doncs, que la noció de majoria d'edat és una pura convenció cronològica, no un fet empíric. A més, els actes d'un noi de 17 anys i 364 dies i els d'un altre de 18 acabats de fer tenen conseqüències judicials molt diferents malgrat que la seva diferència d’edat sigui d’unes hores. Des de la mateixa lògica que ha acabat fent central el concepte de vulnerabilitat, ¿caldria fer, doncs, "informes de maduresa" sobre qui està capacitat per votar o per poder obtenir el carnet de conduir? A ningú no li passaria pel cap una cosa així, evidentment. La noció de majoria d’edat és una convenció que pot generar disfuncions com la que hem esmentat abans però que, alhora, n’estalvia altres relacionades amb l’atribució més o menys arbitrària del concepte de maduresa. 

La cosa no acaba aquí, però. Podem determinar amb exactitud que una persona rep una pensió mensual d'exactament 789,32 euros, però això no permet inferir que aquesta persona és o no és solvent, per exemple: sovint, aquestes coses depenen més de l’entorn familiar i factors anàlegs que de la recepció o no d’un determinat import mensual. Vull dir simplement que cobrar 789,32 euros mensuals et fa vulnerable o no vulnerable en funció d’un context que, de vegades, resulta molt difícil de determinar (a diferència de si algú és o no és major d’edat en un sentit legal, on no s’ha d’interpretar res). 

Què caldria fer, doncs? En primer lloc evitar un concepte –el de vulnerabilitat– que porta sense remei a interpretacions massa subjectives de la realitat integral de les persones. El que cal és estipular paràmetres que permetin actuar de la manera més raonable possible. L’objectiu últim, en qualsevol cas, és el mateix: protegir tant les persones que en aquell moment concret de la seva trajectòria vital ho necessiten com les que, degut a l’edat o a una discapacitat, depenen d’altri de manera permanent. El concepte vulnerabilitat és una transposició eufemística de conceptes molt vells. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans existeix una diferència entre el pobre de solemnitat –“persona completament mancada de mitjans econòmics i coneguda com a tal”– i el pobre vergonyant –“el qui passa fretura de coses necessàries per a la vida i no gosa captar per vergonya”–. La lògica de la vulnerabilitat ens retorna a aquest marc mental. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof