Captura. Hi ha una nova cursa per la seguretat. La política i l’economia europees s’han posat al servei del nou concepte imprescindible: la resiliència. En època de guerra es tracta de resistir; d’enfortir-se; de buscar alternatives. Durant aquest primer any d’invasió russa d’Ucraïna, la Unió Europea i els seus estats membres han firmat prop d’un centenar d’acords de cooperació energètica per rebaixar la seva dependència dels hidrocarburs russos. La majoria d’aquests nous contractes s’han firmat amb els Estats Units (17), l'Azerbaidjan (9), Noruega (9), Qatar (8) i Algèria (7).
En aquest nou canvi de paradigma, la seguretat dels recursos i de les cadenes de subministrament s’ha convertit en una prioritat.
Però si alguna cosa va demostrar la ràpida expansió de la gasista russa Gazprom pel mercat europeu, durant gairebé dues dècades, és que les dependències dels governs europeus no són només externes sinó també internes. L’antic canceller alemany, Gerhard Schroeder –que acaba de perdre la seva demanda contra la República Federal per haver-li revocat els seus privilegis com a exmandatari–, és el símbol arrogant, temerari i deshonest d’aquesta captura interessada dels interessos de l’estat. Schroeder, enriquit a sou de Gazprom, és el cas més conegut. N’hi ha d’altres. Alts executius d’empreses energètiques d'Itàlia, com Paolo Scaroni, president d’ENEL, van actuar com persones de confiança de Vladímir Putin en favor de la construcció d’uns gasoductes pel sud d’Europa que responien molt més als interessos geopolítics del Kremlin d’esquivar Ucraïna que no pas d’Itàlia.
Influència. Moltes de les empreses que van anar del bracet d’aquella expansió de la dependència en els hidrocarburs russos han recollit grans beneficis també quan la guerra a Ucraïna ha disparat el preu dels carburants. Un informe de l’ONG Corporate Europe denuncia com la indústria dels combustibles fòssils ha evitat haver de pagar la factura d'una crisi energètica que han contribuït a provocar, amb estratègies de lobi per endarrerir i afeblir les possibles mesures d’intervenció de la Comissió Europea. Durant el primer any d’invasió russa d’Ucraïna hi va haver més d’un centenar de reunions registrades entre aquestes multinacionals i representants de l’executiu comunitari.
En aquesta nova cursa per la diversificació, la UE està obligada a mirar també cap a qui són els beneficiaris d’aquestes concentracions econòmiques i energètiques. Qui controla l’activitat extractiva?
El procés de digitalització, per exemple, també genera una concentració de poder i capacitat d'influència cada cop més gran, en mans d’un nombre molt limitat. Grans empreses transnacionals aconsegueixen modelar processos polítics –per no parlar de la seva capacitat d’influència dels debats públics– en detriment de l'interès general o fins i tot en contra de drets reconeguts. Com denuncia Oxfam, “aquest procés d'acumulació i competició està redefinint el sistema internacional i impactant directament en la concepció de la democràcia, el respecte pels drets humans i la generació de marcs normatius i mentals”.
Desigualtats. Les concentracions de poder van en contra dels béns comuns. No es tracta només de rebaixar dependències i diversificar proveïdors externs, també cal actuar sobre les elits empresarials que tenen capacitat de capturar les polítiques públiques. Rana Foroohar, columnista del Financial Times, el diari de la city de Londres, reclamava ahir que en sectors vitals com l’alimentació, l’energia, els minerals crítics o els productes farmacèutics “cap país o companyia individual hauria de tenir més del 25% del mercat” i que aquesta regla s’hauria d’aplicar tant a nivell local com global.
La provisió de béns públics globals és un requisit previ per al desenvolupament, i és vital per a la reducció de la pobresa i la desigualtat entre països. Però l’accés a aquests béns comuns també és ostatge avui de la rivalitat geopolítica, d’una nova confrontació pels recursos naturals, i dels efectes d’un afebliment de la governança global i de la cooperació internacional.
