Paco Monsonís i la seva dona Pili viuen a París però ara que estan jubilats passen llargues temporades a Artana (la Plana Baixa), que és el poble de la família d’ella. Tots dos es van conèixer a la capital francesa, fills d’emigrants valencians que hi havien arribat després de la guerra. La família de Paco eren de Borriana, i van emigrar perquè el seu pare, que era un ebenista anarquista, pensava que acollint-se a l’estatut de refugiat republicà a França les coses els anirien millor, tal com va ser. Paco va anar a la universitat i es va fer del Partit Comunista. Aquell matrimoni de joves idealistes van convertir casa seva en un dels pisos francs que el partit posava a disposició dels exiliats espanyols. Molts catalans també van passar per allà, com ara Quico Pi de la Serra. "Un dia vam arribar d’uns dies de vacances i ens vam trobar tota la casa ocupada per una companyia de teatre", em va explicar un cop entre rialles.
Quan van tenir fills, Paco i Pili van decidir que els posarien noms en valencià i que els parlarien en la llengua dels seus pares, tot i que entre ells feien servir habitualment el francès. El major seria Guillem, el mitjà Joan i la petita Èlia, un nom de ressonàncies clàssiques.
Vaig conèixer Paco, conegut al poble com el Francès, perquè un dia es va oferir per cuinar, com a autèntic gurmet que és, per a tots els de la meva penya de festes, i de seguida ens vam fer molt amics. Un dia li vaig preguntar a què s’havia dedicat a la vida, i la resposta em va deixar parat: "Jo treballava per a l’exèrcit francès, era l’enginyer encarregat de supervisar el procés de construcció dels submarins nuclears". Jo li vaig preguntar si això era compatible amb la seva militància comunista i em va respondre que, en efecte, hi havia hagut un cert debat a dins del Partit Comunista Francès, però que finalment s’havia arribat a la conclusió que si es volia que França fos militarment autònoma dels Estats Units calia tenir un exèrcit potent i armament nuclear. En això, el PCF pensava igual que el general De Gaulle, partidari de l’autonomia estratègica francesa.
Hi he pensat molt aquests dies, arran del divorci evident entre la UE i els Estats Units i el debat que s’ha obert sobre la necessitat d’un rearmament europeu. Aquest és un tema tabú per a l’esquerra espanyola i catalana. Un diputat d’esquerres català em confessava compungit l’altre dia que és un debat que ni tan sols es pot obrir, tot i que ell seria partidari de veure soldats amb la bandera europea a Ucraïna.
El que resulta curiós és que el que aquí és un tabú per la barreja d’antimilitarisme (que acaba convertint Europa en subsidiària dels Estats Units) i antiamericanisme (que acaba fent el joc a Putin) de certa esquerra, a França el Partit Comunista ho va tenir sempre clar. De fet, d’alguna manera, el que s’està plantejant ara a Europa no deixa de ser una francesització, és a dir, donar la raó al vell general De Gaulle i apostar per una autonomia estratègica europea real, que sumada als informes Draghi i Letta donen com a resultat un model keynesià amb un pes important dels estats en l’economia.
Com bé assenyalava Andreu Mas-Colell en un article recent, la dificultat ara serà fer compatible aquesta major inversió en indústria militar amb el manteniment de l’estat del benestar. I és que, en realitat, el rearmanent es fa per salvar precisament el model europeu de benestar. I aquí caldrà tornar a mirar a França, on la indústria militar sempre ha tingut un pes significatiu, i darrerament ha iniciat una etapa estreta col·laboració amb Alemanya per construir conjuntament el nou supertanc MGCS i el nou caça de combat en el marc del projecte FCAS.
No hi ha dubte, doncs, que en el futur la indústria militar europea crearà molts llocs de treball qualificats, i fora bo que Catalunya no en quedés al marge. Ja ho va dir Kichi, l’alcalde de Cadis de Podem, quan algú el va qüestionar per les fragates per a l’Aràbia Saudita que hi estava construint Navantia: "Són llocs de treball".
Per cert, el fill de Paco, Guillem, també treballa ara per a la indústria militar francesa.
