Comunisme

L'ús i abús d'aquest terme crea un núvol al seu voltant que fa molt difícil saber què estem dient quan el fem servir.

I el que el fa més sinistre és que sigui el nom que donem a règims dictatorials com els del traspassat Kim Jong-il, amb un nivell de culte al líder delirant.

Estrictament, és la ideologia que propugna una organització social en la qual els béns són propietat de tots. El seu objectiu final és una societat sense classes, però també sense estat i, per tant, als antípodes de països com Corea del Nord.

S'ha tendit a identificar-lo amb l'estalinisme o el maoisme, que són, en el millor dels casos, uns derivats espuris del socialisme que havia de portar-hi; i suposen, en la pràctica, una perversió dels seus ideals.

L'expressió estat comunista és un oxímoron infiltrat en la informació i en les converses que va demonitzant aquest concepte. El comunisme, per definició, és absència d'estat, per molt que s'hi hagi d'arribar, segons Marx, a través d'un estat socialista.

És legítim i comprensible que se'l consideri aberrant, i encara més que se'l critiqui per utòpic. Però resulta sospitosa la necessitat constant d'identificar-lo amb el que es pretén fer passar per la seva pràctica. Crea la sensació que el que fa més por és el debat ideològic.

Hem volgut veure en la caiguda delMur la derrota del comunisme, però seria més exacte veure-hi una escandalosa negació de la democràcia en els estats socialistes. I si ho mirem així, la gran victòria del capitalisme té molt de pírrica.