A mitjan octubre, els aparadors de les pastisseries van omplint-se de panellets i les castanyes compareixen crues als mercats i rostides i calentetes en diverses cantonades dels nostres carrers. Proclamen, sense que ho sospitem, les celebracions mortuòries en les quals els àpats funeraris tenien una importància de primer ordre. Formaven part d'un ritual ancestral, la significació del qual hem oblidat, encara que continuem menjant per costum ametlles, pinyons i castanyes cap al mes de novembre. Aquests fruits eren, en molts indrets de Catalunya, els que degustaven les persones que vetllaven acompanyant els difunts abans de l'enterrament. En certes zones de l'Empordà i del Camp de Tarragona, s'hi afegien fesols. La varietat d'aquest llegum tacat de negre va fer pensar als folkloristes que havia d'agradar a qui acabava de morir, com succeïa amb els egipcis, segons consta a les seves necròpolis.
La tradició del banquet funerari és molt antiga. Homer ja es refereix al costum de menjar pa i mel i beure vi barrejat amb aigua en els àpats mortuoris. A Roma un dels rituals que formava part de l'enterrament dels patricis era la celebració d'un gran banquet. Els primers cristians van seguir practicant aquest costum i fins i tot van organitzar àpats sobre la tomba del mort al qual es pretenia homenatjar. Sembla també que en alguns banquets funeraris de l'antiguitat els parents del finat posaven un plat per a ell a taula i degustaven el menjars que més li agradaven. Es conjectura que ho feien perquè el mort no tornés en sentir-se famolenc i volgués emportar-se qualsevol altre membre de la família. No és casual que a Macbeth l'espectre de Banquo s'aparegui mentre s'està celebrant un banquet i el mateix passi a l'obra de Zorrilla Don Juan Tenorio amb el fantasma del Comendador.
Tots aquests aspectes tenen molt a veure amb l'actual celebració a les nostres contrades del Halloween que hem importat dels Estats Units, on els emigrats irlandesos l'exportaren i que fa referència al culte als morts però també a la possibilitat del seu retorn, lligat a la por que el fet comporta.
Durant aquests dies a Catalunya les disfresses terrorífiques i les carabasses es combinen amb els panellets, delícies suculentes de l'engreix, insinuants temptacions de tardor, que són, qui ho diria, menjar de morts.
Amb la seva degustació els vius pretenem, sense saber-ho, establir contacte amb els que ja han desaparegut i formen part de la terra que vivifiquen amb les seves despulles. En èpoques pretèrites, el pas del difunt del món dels éssers vius al món dels ancestres s'investia, als ulls dels qui els sobrevivien, d'una certa puixança que revertia directament sobre la flora local.
En molts llocs d'Europa, dels Balcans a la Provença, se celebra la commemoració dels morts amb la degustació d'espècies vegetals que aquells han contribuït a fer germinar, en un intent de comunió amb els difunts. Per això entre els ingredients dels panellets no falten ametlles ni pinyons. A més, aquests per la seva forma recorden igualment les castanyes, el fruit amb què ens comuniquem, en bona part de la conca mediterrània, amb els nostres avantpassats d'una manera més directa, sense elaboració pastissera, ja que les castanyes es prenen rostides al forn, si és possible de llenya o carbó, això és, purificades i calentes.
Les castanyades actuals han perdut la significació de menjar ritual per convertir-se en celebració polivalent en què no falten les disfresses i les carabasses i el trick or treat dels jocs dels nens americans. A mi m'agradaria recuperar el sentit ancestral de la degustació de castanyes i panellets, que, en el fons, les converteix en una mena de Facebook i de Twitter, per als quals, però, no es necessita ordinador ni internet ni coneixements informàtics. Mitjançant el gust connectem amb les persones que, en la llunyania o en la immediatesa, deixaren aquest món. Assaborint panellets i castanyes ens comuniquem amb els nostres avantpassats.