Els comptes del canvi climàtic
La Cimera del Clima de Glasgow (COP26) ha comportat un gir important: s’ha centrat en el poder del sector privat més que no pas en les responsabilitats dels governs. Si els responsables polítics no són capaços de conciliar entre tots els seus interessos i comprometre's a emprendre una acció col·lectiva, ¿pot el sector privat agafar el relleu? En realitat, és una pregunta sobre el potencial del mercat. ¿El mercat pot servir per aconseguir un bé públic tan fonamental com una reducció ràpida i a gran escala de les emissions de gasos d’efecte hivernacle?
No és gaire probable que la falta de capital financer hagi de ser un problema. Mark Carney, enviat especial de les Nacions Unides per a l'acció climàtica i les finances, ha causat sensació a la cimera quan ha anunciat que es destinaran 130 mil milions de dòlars a aconseguir l'objectiu d’arribar a zero emissions netes de gasos d'efecte hivernacle. Però aquest compromís financer planteja una sèrie d’interrogants. Com es gastaran aquests diners? ¿Les iniciatives que s’emprenguin respondran amb idoneïtat i justícia als interessos de tota la població mundial: consumidors, treballadors, estalviadors i inversors?
Quan reflexionem sobre aquests interrogants, hem de parar atenció a una altra notícia –potser encara més significativa– sorgida de la COP26. Erkki Liikanen, president del patronat de la Fundació per a unes Normes Internacionals d’Informació Financera (IFRS per les seves sigles en anglès), ha anunciat la creació del Consell de Normes Internacionals de Sostenibilitat (ISSB per les seves sigles en anglès), que se centrarà primordialment en la divulgació d’informació relacionada amb el clima. És un gran pas endavant perquè, com diu Peter Drucker, “el que es quantifica es pot gestionar”.
La Fundació IFRS ja emet unes normes de comptabilitat financera que s’apliquen a més de 140 països. Aquestes normes, que constitueixen la base per a les normatives nacionals d’informació financera, s'han convertit amb els anys en la llengua franca dels mercats mundials de capital. La raó és ben senzilla: una normativa clara garanteix una informació transparent, contrastable i, per tant, útil per a analistes, auditors, inversors, prestadors, reguladors i gestors d'empreses.
En aquest sentit, l'evolució d’unes normes comunes d’informació financera ha sigut vital per a la globalització dels mercats de capitals, una tendència que sotmet cada vegada més les empreses comercials del món a la disciplina imposada pel capital privat de lliure circulació. Però vet aquí que de moment aquesta disciplina no s'aplica als factors relacionats amb el clima.
Les empreses són alhora autores i víctimes de la degradació ambiental. Es veuran afectades per les conseqüències del canvi climàtic; per exemple, per fenòmens meteorològics extrems cada cop més freqüents i greus, i per les mesures aplicades pels governs per reduir les emissions i protegir o restablir l’equilibri mediambiental.
En canvi, ara per ara, no sabem exactament quins costos representarà tot això –ni fins a quin punt les activitats d'una determinada empresa afecten el medi ambient–, perquè no hi ha un sistema comú per calcular les principals variables. És un problema greu, fins i tot des d'un punt de vista estrictament financer. Aquestes variables relacionades amb el clima i la política climàtica representen riscos molt importants, però sense una normativa coherent i exhaustiva no podem quantificar-los, ni encara menys mitigar-los.
I aquí és on intervé el Consell de Normes Internacionals de Sostenibilitat (l'ISSB). És cert que la missió de l'organisme és ambiciosa. Des de bon començament serà d’abast mundial i oferirà uns estàndards que inclouran un conjunt extraordinàriament complex d'indicadors. És evident que no hi ha cap més alternativa: quantificar els riscos relacionats amb el clima no és una tasca senzilla, i el repte encara sembla més aclaparador si tenim en compte que les actuals normes internacionals d’informació financera són fruit d’una evolució de molts anys.
Amb tot i amb això, tenim motius per confiar que l'ISSB estarà a l’altura de la seva missió.
L'ISSB fixarà un “valor de referència” global, consistent en unes normes mínimes que les empreses hauran de complir per calcular els riscos relacionats amb el clima. Aquest valor de referència permetrà als inversors comparar aquests riscos entre empreses de tot el món. Les normes de l'ISSB no definiran uns paràmetres relacionats amb polítiques públiques vinculants, que molt probablement seran específiques per a cada país. Si un estat té un objectiu propi o aplica una mesura concreta, es podran afegir a la normativa de l’ISSB com a requisit addicional. Aquí la clau és garantir que els requisits locals no aboquin a una estructura normativa totalment diferent, sinó que siguin acumulatius.
La governança també serà fonamental per a l'èxit de l'ISSB. L'experiència ha demostrat que un excés de presa de decisions de dalt a baix pot frenar l'evolució de les normes. Per això la Fundació IFRS ha creat un sistema de governança de tres nivells, que comprèn un comitè de supervisió format per representants de les autoritats dels mercats de capitals de tot el món; un consell d’administradors/fideïcomissaris independents i el Consell de Normes Internacionals de Comptabilitat (IASB), un organisme independent per a la fixació de normes. Els organismes reguladors nacionals, les organitzacions multilaterals i les empreses privades contribueixen al procés de fixació de normes mitjançant diversos comitès assessors. A més, l’ISSB, el Consell de Normes Internacionals de Sostenibilitat, tindrà nombroses oficines a tot el món.
La creació de l'ISSB reflecteix una nova combinació d'iniciatives de baix a dalt i de dalt a baix i la convergència d'un ampli ventall d'organitzacions i particulars. Tot plegat no hauria sigut possible sense la tasca innovadora dels molts actors que es van adonar –molt abans que aquesta problemàtica es convertís en un tema d’actualitat– que els mercats de capitals necessitaven uns estàndards de sostenibilitat. Aquestes organitzacions –sobretot la Value Reporting Foundation i el Climate Disclosure Standards Board– van definir els primers conceptes per a la divulgació d'informació i van aconseguir en part que les empreses els adoptessin.
Però, tot i que aquestes iniciatives van ser el tret de sortida, van donar lloc a un mosaic de normatives i paràmetres que van generar confusió entre les empreses i potser van obrir la porta a l’anomenat blanqueig verd (fer veure que es respecta el medi ambient). Per combinar aquestes iniciatives en un únic marc compartit calia una estratègia de dalt a baix liderada per una autoritat creïble.
La creació del Consell de Normes Internacionals de Sostenibilitat és exactament el que feia falta per fer possible l'aparició d'uns estàndards financers relacionats amb el clima. I la combinació pragmàtica d'iniciatives de dalt a baix i de baix a dalt, juntament amb l'acció d'una “coalició de voluntaris” que ho ha fet possible, tindrà potser una gran transcendència per a les accions de més gran abast que es duen a terme a tot el món al servei del bé públic.
