Compte amb la retòrica
En el tema del finançament de la Hisenda catalana el que comporta l’acord d’investidura entre ERC i el PSC-PSOE és potencialment molt important. Però no està fet, i convertir el potencial en real no serà fàcil. A les dificultats inherents a un acord de gran envergadura s’hi afegeix el factor desestabilitzador de la retòrica. Amb posicions que eren inicialment distanciades, cada part de la negociació ha de convèncer els seus que el compromís és raonable. Però, al fer-ho, les paraules poden ser trasbalsadores per a l’altra part i poden interferir en el procés d’una implementació efectiva i satisfactòria de l'acord.
Què és més important: que la retòrica tranquil·litzi els teus o que tranquil·litzi els altres? És una pregunta que s’han de fer les dues parts de la negociació. Al respondre-la és lògic i convenient que cada part resisteixi la temptació de maximitzar o minimitzar el que ha aconseguit i acabi trobant un equilibri que tingui en compte l’impacte de les paraules en els seus, però també en els altres. Si és així, és concebible que les retòriques, que mai seran idèntiques, convergeixin i, més important, s’apropin a un discurs congruent amb el que realment s’acabarà implementant.
Per via d’exemple, considerem la paraula concert. És un terme que evoca directament el concert basc. És cosa ben entesa que Catalunya no tindrà un concert com el basc. Entre altres raons perquè les quotes dels concerts basc i navarrès –el PIB dels quals representa el 7,5% del PIB espanyol– no cobreixen ni el 7,5% de la despesa de l’administració central en defensa i en interessos del seu deute. És una circumstància irrepetible. Per això des de Catalunya s’ha reclamat no un concert sinó un “concert solidari”, o abans un “pacte fiscal”. Res impedeix que el resultat de la negociació s’escenifiqui amb aquests termes. Però a parer meu el terme concert, subtilment adjectivat o no, és un terme pertorbador i poc útil. Insistint-hi devaluem la importància del que realment es pot aconseguir, fem créixer innecessàriament les reticències dels ciutadans espanyols amb qui ens hem d’entendre, compliquem la vida als nostres socis i, sí, a curt termini gratifiquem els nostres, però a mitjà termini generarem, una altra vegada, frustració, desencís i desmobilització. No val la pena.
No penso el mateix del terme singular. L’hem d’explicar bé, però es pot fer. Singular ho és sempre el resultat d’una negociació bilateral. I en el cas de Catalunya, o d’altres territoris, la institucionalització de la Hisenda pròpia (l'Agència Tributària Catalana, i els possibles consorcis inversors) o l’estructura de cessions competencials resultarà d’una negociació bilateral. Aquí les paraules també seran clau. El PSC-PSOE no hauria de ser reticent a l’ús del terme acord singular. El pot posar en el context de la promoció d’una “hisenda federal” –un altre terme a no defugir– on tots tindran les seves singularitats.
Des de Catalunya tampoc s’hauria d’evitar el terme multilateral. Catalunya hi té molt a guanyar si entenem que la negociació sobre el finançament també inclourà una conversa multilateral que, idealment, hauria d’articular un esforç concertat del gruix de les autonomies per reequilibrar la despesa pública global més a favor de competències autonòmiques, que, entre d’altres, inclouen la salut i l’educació. En percentatge de PIB –que és el que compta–, la despesa pública en salut o educació està per sota de les normes dels estats més capdavanters d’Europa. El moment d’intentar impulsar aquest redreçament és ara. El volum dels ingressos fiscals espanyols ha augmentat considerablement en els darrers anys, però també augmenten les demandes del servei del deute, de les pensions o de la defensa. Si no ens hi posem potser ja no podrem dur a terme un reequilibri essencial per a les finances de les diferents autonomies.
Catalunya ha de participar sense reserves en aquest esforç multilateral. No m’atreveixo a dir que l’ha de liderar, però sí que n’ha de ser motor. No ens podem abstenir perquè o bé l’exigència de reequilibri compta amb participació, al capdavant o a la rereguarda, de les grans autonomies, o no passarà. I si no passa no ens hem de fer il·lusions sobre la possibilitat d’acords singulars. El dogma que ha condicionat el model de finançament vigent i que, no ho dubteu, condicionarà el futur és el que diu que cap autonomia hi pot perdre en una reforma.
En resum: acords singulars i acords multilaterals no són contradictoris. Són complementaris.
