Compte enrere per a la fi de la violència masclista

Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de GènereQuina bona notícia! La violència masclista sembla que té els dies comptats. El compte enrere acaba de començar i això vol dir que el seu final està més a prop que lluny. Bé, de fet és una manera de dir-ho -una manera molt optimista de dir-ho- perquè posar fi a la violència masclista no serà fàcil. De fet, no serà possible posar-hi fi si no liquidem abans el patriarcat, aquest odiós enemic que tantes ramificacions té, com un arbre que es menja la saba de totes les plantes que creixen al seu voltant. Si el patriarcat és l’enemic principal, la violència de gènere és la seva mà d’acer, la que fa més mal. Però n’hi ha d’altres: cosificació, estereotips, sostre de vidre, desigualtat salarial... I així una infinitat de maneres de deixar les dones a l’altura del betum. Però la violència és la seva pitjor manifestació, ho hem de tenir clar.

Els convido a llegir un llibre que m’ha deixat glaçada. Es titula Sexisme quotidià i la periodista britànica Laura Bates hi resumeix els testimonis que va recollir al llarg d’uns quants anys tuitejant @EverydaySexism, un projecte d’abast mundial en què les dones van poder explicar les seves tristes experiències d’assetjament. Juntes van pronunciar per primer cop un no col·lectiu a l’abús i al patiment. “No poden silenciar-nos quan totes diem el mateix”, escriu Bates. El segon no col·lectiu ha estat ara, amb el moviment #MeToo. Un moviment que ens diu que jo també he estat assetjada -i potser violada-, i tu i ella i aquella i la de més enllà. Dones cèlebres i dones anònimes fan un clam reivindicant el seu dret a no ser assetjades mai: he dit mai. Per això podem afirmar que ha començat el compte enrere per a la fi de la violència masclista. No serà fàcil però serà. Cinc, quatre, tres, dos... u!

Seguint l’onada reivindicativa d’aquests últims anys, que ha convertit les actrius de Hollywood-i algunes de les nostres contrades- en defensores acèrrimes de la visibilitat de les dones i capdavanteres de la lluita contra el patriarcat, la gran Oprah Winfrey -generosa en fama i en corbes- s’ha afegit a la protesta. Dirigint-se a l’auditori de la 75a edició dels Globus d’Or -on gairebé tots els convidats anaven de negre en senyal de denúncia contra l’assetjament-, Winfrey va anunciar que el temps dels abusos sexuals s’havia acabat. Game over, o tal com ho va dir ella, Time’s up, que és el nom del grup que s’acaba de formar allà per mostrar solidaritat amb les dones que denuncien abusos.

La seva aplaudida intervenció va ser la cirereta que el moviment #MeToo necessitava per tenir encara més difusió de la que ja de per si està tenint. I és que, com era d’esperar després de totes les reclamacions públiques que han fet veus poderoses com Meryl Streep, Juliette Binoche, Cate Blanchett i tantes altres, el colofó final no podia ser cap més que la condemna unànime de la violència contra les dones. Perquè mentre la violència contra les dones segueixi el seu curs implacable, no es donaran les circumstàncies necessàries perquè les dones ocupin l’espai que els correspon i que fa tant de temps que reclamen. És de sentit comú, i per això desactivar la violència és la prioritat d’una lluita molt més global.

Aquest rebuig tan consensuat de les nord-americanes cèlebres en plena era Trump -un any ja, socors!- no ha agradat gens a algunes altres famoses, que aquest cop a la veïna França han decidit contraatacar amb un manifest publicat a Le Monde i signat per la bella i freda Catherine Deneuve, entre d’altres. Les signants defensen una relació entre els sexes menys bel·ligerant, en què “la seducció insistent i maldestra no sigui delicte” o, cosa que és el mateix, que és massa purità posar-se dels nervis quan un senyor et toca el cul sense el teu consentiment. ¿Catherine Deneuve és antifeminista? No em correspon dir-ho a mi, encara que algunes li han contestat amb contundència i raons de pes. No deixa de ser preocupant, però, que a França -el cor irrigador dels ideals de la revolució- demanar per a les dones un tracte digne i no denigrant sigui motiu de debat entre les mateixes dones.

De tot plegat en trec dues conclusions. La primera: que en ple segle XXI és una dona negra -la primera dona negra que rep el premi honorífic dels Globus d’Or- la que li dona lliçons d’igualtat a una dona blanca, cosa que ens hauria de fer pensar. La segona: que la feina per acabar amb la violència masclista, i amb el patriarcat, no estarà lliure de lluites internes entre les principals perjudicades, les dones, i que hem d’estar preparats per desactivar el que calgui i més: no hi ha res pitjor que tenir l’enemic a dins. Tot sigui per accelerar el compte enrere. Cinc, quatre, tres, dos... u!