Compte enrere per a David Arquette
La plataforma Filmin ha estrenat You cannot kill David Arquette (No podreu matar David Arquette), un documental que, malgrat el títol, sembla un presagi sobre els dies que li queden de vida a l’actor. Per entendre-ho cal tenir en compte uns antecedents per contextualitzar el personatge, que es va fer famós en el cinema més comercial dels anys noranta. L’any 2000 Arquette va protagonitzar la pel·lícula Ready to rumble, que centrava l’acció en el món de la lluita lliure professional, el wrestling. Com a part de la promoció, van fer que Arquette esdevingués lluitador professional i guanyés el títol de campió del món. Un honor que va ser rebut com una falta de respecte i una presa de pèl. Aficionats i estrelles del wrestling no li han perdonat aquell escàndol, en què el màrqueting va pervertir l’art de la baralla.
Des d’aleshores, més enllà d’alguns personatges secundaris, l’actor ha patit una degradació professional i personal que es detecta de seguida en el documental. Addiccions a la droga i a l’alcohol, problemes psicològics greus i un infart l’han portat a una decadència també física. Arquette no troba el seu lloc en el món de la interpretació i, vint anys després de guanyar el títol de campió del món, assegura que vol tornar al ring per lluitar de veritat malgrat les seves circumstàncies lamentables. I aquest és el seguiment que fa el documental. Però més que la història d’un heroi que reneix de les cendres, el que veiem provoca estupor: un home absolutament destruït, malalt i amb una vida erràtica que no sap com reconduir. L’entorn tampoc sembla ajudar-lo gaire. Malgrat el títol del documental, You cannot kill David Arquette, tens la sensació que seràs testimoni del seu final. Més que un protagonista immortal, gairebé sents el so de les agulles del rellotge fent el compte enrere. En alguns moments no tens clar si el documental està al servei del personatge o és el personatge qui ha quedat al servei del documental. Arquette acaba divagant per uns ambients sòrdids i marginals que també el rebutgen, i cada vegada sembla més enfonsat en la misèria. La sessió de teràpia amb ketamina és un dels moments més incòmodes i tràgics. Arquette ofereix un crescendo de destrucció. És un joc de contrastos. Malgrat que Arquette intenta recuperar la forma física i convertir-se en un mag lluitador amb capa de lluentons que salta voraç des de les cordes del ring, és percebut sempre com un home fràgil.
La mirada de la càmera no té compassió, fins i tot en els moments més crítics del protagonista. Ni tan sols quan es dessagna davant de la càmera sembla haver-hi patiment, sinó fredor davant de l’impacte. Només al final, gairebé com a agraïment per l’espectacle que ha ofert, el documental fingeix redimir-lo amb un final èpic molt inconsistent. Perquè tot i que Arquette sembla haver trobat el seu lloc, per a l’espectador és evident que aquell instant és fugaç i purament anecdòtic. I quan apareixen els títols de crèdit el primer que penses és que no trigaràs a llegir l’obituari del protagonista.
