El comptador de l’‘Aquarius’

INCOMODITAT. La por marcarà l’agenda política de la pròxima cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea. La por dels qui se senten estalonats electoralment per l’extrema dreta, dels qui atien precisament la por a la immigració per guanyar vots, i dels qui temen que el gest del nou govern de Pedro Sánchez retrati encara més les contradiccions internes de tots plegats.

L’arribada de l’Aquarius al port de València “posa el comptador a zero” en el debat migratori, deia divendres a Barcelona Griselda Pastor, corresponsal de la SER a Brussel·les, que va rebre el premi a la trajectòria que atorga l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. “Hi ha una incomoditat profunda amb la decisió espanyola”, constata la periodista. Els líders europeus volen sortir del Consell amb el missatge que els qui tenen por de la immigració “no s’han de preocupar perquè [els immigrants] o no vindran o, els qui ho facin, estaran tancats”, advertia.

Hi ha una Europa que vol camps d’internament de refugiats fora del territori comunitari i una altra Europa que diu que l’alternativa és convertir els camps que ja hi ha a la UE en centres tancats i vigilats on es retingui els qui arriben fins que s’aclareixi la seva situació. És la proposta italiana, austríaca o hongaresa, contra la solució que volen consensuar França i Alemanya. Tot i que el govern d’Angela Merkel trontolla en aquests moments internament per la pressió dels seus socis bavaresos en matèria d’immigració.

GESTOS. Encara hi ha més. El ministre de l’Interior belga, Theo Francken, per exemple, defensa que ningú que arribi irregularment a territori comunitari tingui dret d’asil i, per tant, vol limitar les demandes a aquells que les tramitin via Nacions Unides des de fora de la UE. També hi ha qui vol que els països del nord que identifiquin un immigrant sense papers que hagi entrat pel sud d’Europa el puguin retornar allà on va arribar primer -a Itàlia, Espanya, Grècia...- perquè se’n facin responsables. I, si pot ser, que ho puguin fer durant els vuit anys posteriors a l’arribada. És la institucionalització de la desconfiança; de la idea preconcebuda que la responsabilitat i el compromís amb els qui arriben a la Unió no és comunitària sinó d’aquells que no fan prou bé la feina de mur de contenció. Culpabilització del migrant i culpabilització dels socis comunitaris.

I malgrat que la via de l’enduriment s’imposa com l’única possible, el desembarcament dels 650 nàufrags de l’ Aquarius a València molesta perquè de cop evidencia que, fins i tot en la política de gestos, també hi ha alternatives.

REALITAT. “Ningú creu que sigui una responsabilitat italiana, maltesa o espanyola. És un problema europeu que exigeix una resposta de tots els estats membres”, deia el comissari d’Immigració Dimitris Avramopoulos dimarts passat al Parlament d’Estrasburg, preguntat per l’ Aquarius. Avramopoulos explicava a l’Eurocambra que Brussel·les vol triplicar els recursos que es destinen al control de fronteres. Dels 13.000 milions d’euros previstos per al període 2014-2020 als 34.900 milions d’euros que es voldrien per al pressupost del 2021 al 2027.

Mentre l’ Aquarius arribava a València, una pastera amb 47 persones a bord naufragava prop del cap de Gata, a Almeria. I n’hi haurà més. ¿On és el zero del comptador en una UE que va enrere? L’Europa espantada ha construït tot un discurs i una agenda política sobre la criminalització del fenomen migratori. Tant se val que les arribades hagin caigut dràsticament els últims dos anys a nivells d’abans de la crisi: la retòrica i les lleis han continuat endurint-se. La realitat no importa. La UE s’enfonsa en una deriva de divisió i incapacitat política.