Compromís i combat

Compromís sense límits amb la llibertat creativa, compromís antifeixista i republicà, models del combat de l’art per la pau. Pablo Picasso i Joan Miró compartien una manera d’estar al món i una llarga amistat. Amb aquesta raó central i l’excusa d’alguns aniversaris, la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso han treballat en col·laboració per obrir una extraordinària exposició dels dos artistes que es pot visitar a les dues seus.

Vistos de prop, Picasso i Miró comparteixen la ruptura, la revolta i la capacitat subversiva de l’art per convertir-se en expressió del compromís polític, social, de denúncia de l’opressió i de lluita per la pau. En els seus quadres esdevinguts símbols hi veiem la descomposició i el dolor i també la llum i l’alegria.

En un moment de foscor, quan vivim entre una guerra que es cronifica a Ucraïna i una nova batalla bàrbara de la guerra eterna al Pròxim Orient, a l’ARA hem apostat per un nou diari d’artistes. És una opció conscient, col·lectiva, del diari i creiem que també dels nostres lectors. És un manifest periodístic perquè estem convençuts que el que ens salva és la cultura, l’expressió de l’ànima humana en la pintura, la música, la dansa, l’escriptura, el cinema, la fotografia...

El diari inclou una entrevista de la subdirectora Catalina Serra, tenaç impulsora d’aquesta aventura, amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, i Marko Daniel, director de la Fundació Miró. A tots dos i als seus equips els agraïm la col·laboració amb l’ARA però també la generositat i mirada llarga d’haver triat treballar junts. La trobada es va produir al simbòlic Pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París de 1937, dissenyat per Josep Lluís Sert, del qual hi ha una rèplica a Barcelona.

Guigon defensa que “és important que l’art sigui en ell mateix una revolució”, i l’exposició se centra en dos artistes, els autors del Guernica i El segador, que s’avancen a la revolució artística i la simbolitzen políticament.

De les prop de 300 obres, una setantena de les quals són inèdites o molt poc conegudes, 130 han viatjat d’un museu a l’altre. Mostren l’amistat entre els dos artistes i també la seva relació amb Barcelona, on es van trobar el 1917. És una ciutat moderna, progressista, de cultura i indústria. L’amistat continuarà després, el 1927, al París d’entreguerres, i compartiran enemic (Franco), la llibertat de la recerca artística i la cultura catalana, que fan arribar a tot el món des del seu propi món. Com diu Marko Daniel, l’exposició expressa “la modernitat amb què van trencar amb les convencions, les tradicions i com realment van fer un art nou”.

Al diari hi participen altres veus autoritzades, com la de Frederic Amat, que recorda que Jaume Sabartés deia que Picasso volia “treure guspires d’un bloc de gel”, o Perejaume, que parla de “les qualitat xamàniques” de Miró. El pintor català anava de la terra a l’Univers: “Nosaltres, els catalans, pensem que s’han de tenir els peus sòlidament posats a terra si es vol volar per l’aire. El fet que jo davalli a la terra de tant en tant em permet de saltar tot seguit més alt”.

Vicenç Altaió es pregunta què deu el “catalanisme polític –el cultural, l’obert i avançat– a Picasso i a Miró, al seu art de transformació i il·luminació i al seu compromís antifeixista i republicà”.

En temps de guerra és útil preguntar-nos per què necessitem l’art. I la nostra resposta és que és l’oxigen que ens permet conviure en temps de barbàrie. Vius i connectats, com va dir Meryl Streep quan va agrair el Princesa d’Astúries. La gran actriu parlava del corrent que connecta una persona amb el pols d’un personatge i la voluntat d’entendre l’instint d’interessar-nos pels estranys. I es preguntava: “¿És una impostura voler abraçar el món? ¿Voler veure a través de tants ulls i experiències?” Imitar els altres és necessari, i imitar-se a un mateix és patètic, deia Picasso.

Avui, tant com sempre en aquest món hostil, necessitem artistes que puguin prestar als morts una veu que els vius puguin escoltar, una imatge que els vius puguin sentir. En el més profund.

Altaió ho anomena “la revolució de l’esperit” i els nostres aliats són Picasso, Miró, Streep o el meravellós Raphaël Pichon i l’Ensemble Pygmalion, que dijous passat van elevar el Palau de la Música a l’inoblidable. Són ells els que ens recorden que no només som capaços de la barbàrie i els que ens donen les eines per resistir.